Jaume Renyer

Aqueix és el títol del debat d’avui a la tarda organitzat per la comissió local de Justícia i Pau de la Selva del Camp i que ha tingut a mossèn Joan Aragonès per ponent i conductor de les intervencions dels assistents.

Una seixantena de persones, més aviat d’edat madura i cap jove, hem comparegut a l’auditori de Santa Llúcia per escoltar les paraules de l’il·lustre sacerdot, un bon coneixedor de Terra Santa (en terminologia cristiana) i del món musulmà i jueu, sobretot en la dimensió religiosa d’aqueixes cultures. 

Pel que fa a l’exposició introductòria el seu contingut ha estat correcte des del punt de vista històric: un resum de l’origen del nom de Palestina donat pels romans al territori habitat no pas pels filisteus, (que poblaven la costa mediterrània) sinó pels jueus habitants de l’interior amb capital a Jerusalem. La diàspora hebrea, la repoblació àrab, els pas dels successius imperis que han dominat aqueixa terra fins al 1947, fins aquí ha arribat la rigorositat historiogràfica de mossèn Aragonès. 

A partir de la partició de la Palestina britànica (1919-1948) en dos estats, un d’àrab i un altre de jueu amb Jerusalem amb un règim espcial i compartit, el ponent ha canviat de perspectiva. Ha blasmat la decisió de les Nacions Unides afirmant que “no podien disposar d’un territori que no era seu”, obviant que el paper de l’ONU era d’arbitre legitimat per les parts implicades i que foren els estats àrabs veïns els qui no l’acceptaren i declararen la guerra a Israel. Ha reconegut, però, que els àrabs (i per tant els actualment denominats palestins) tenen consciència tribal més que nacional, mancant encara d’una concepció moderna d’estat i dels límits territorials i legals que comporta.

Ha conclós que tant palestins com israelians tenen drets i raons històriques sobre un mateix territori en disputat i ha centrat en la dimensió religiosa simbolitzada en  Jerusalem el nucli irresoluble del conflicte. Fins i tot ha arribat a afirmar que una solució pacífica seria possible si Gaza s’incorporés a Egipte, com ja havia estat en el passat, i la Cisjordània a Jordània, un estat amb uns límits territorials artificials, però la qüestió que impideix un acord és Jerusalem.

Més que les disquisicions de mossèn Aragonès m’interessava escoltar els parers dels presents. Majoritàriament els qui han opinat han descrit Israel com el dominant i els palestins com a víctimes d’una injustícia i d’una violència desproporcionada. La candidesa d’algunes intervencions ratllaven la credulitat infantil de bons i dolents, repetint l’argumentari que TV3 transmet cada dia al públic català de la mà de Joan Roura i la seva colla d’antisionistes nostrats. Bones i pacífiques intencions, en el millor dels casos, i poca cosa més i encara gràcies tenint en compte que aqueixos selvatans formen part d’una entitat que té com a president a un individu com Arcadi Oliveras.

Post Scriptum, 18 de març del 2020.

Ahir va morir mossèn Joan Aragonès i Llaberia (1929-2020), un home d’església i de país com reflecteix aqueixa necrològica publicada avui per Catalunya Religió.