Una colla d’intel·lectuals han fet públic el “Manifiesto por una lengua común” defensant la imposició de la llengua castellana per damunt de la dels altres pobles compresos dins les fronteres de l’Estat espanyol.
No és un fenomen nou, es tracta d’una línia d’actuació que arrenca amb el “Manifiesto de los 2.300” contra la normalització de la llengua catalana pocs dies després del cop d’estat del 23-F, però aquesta vegada se li vol donar un aspecte d’autoritat moral a partir del fet que alguns dels signants són personatges rellevants de la cultura i el poder mediàtic espanyol.
Llegint els noms dels promotors he parat compte en dos: Aurelio Arteta i Fernando Savater, ambdós catedràtics de filosofia i m’han vingut a la memòria les polèmiques que han mantingut en diverses èpoques amb altres dos filòsofs d’ascendència catalana, Lluís Sala Molins i Ulises Moulines.
Lluís Sala va rebatre des de les pàgines del suplement en català que publicava El País les tesis negacionistes dels drets nacionals dels pobles peninsulars no castellans que ja llavors defensava Fernando Savater. L’article es titulava “Una monada de separatisme” i va ser publicat el 8 de febrer del 1987. L’argumentació desenvolupada pel pensador català, catedràtic de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i personatge reconegut en el món cultural francès, superava de llarg l’individualisme polític sostingut pel filòsof donostiarra promogut al cim de la intel·lectualitat mesetària gràcies al diari El País.
Ulises Moulines va publicar l’any 2002 un breu assaig titulat “Manifest nacionalista (o fins i tot separtista, si volen)”, editat per La Campana, que va ser criticat per Aurelio Arteta des de la revista espanyola de filosofia “Isegoría”. Al llarg de l’any 2003, i en diversos números, Arteta i Moulines (catedràtic de la Universitat de Munic i personalitat internacionalment reconeguda en el seu camp), van crear els seus arguments.
Dissortadament Sala Molins i Ulises Moulines són poc coneguts a Catalunya, ignorats per l’ordre establert, però omple d’orgull comprovar com enllacen amb la nissaga de pensadors catalans que fonamenten en la llibertat de les persones i els pobles les seves construccions filosòfiques i polítiques. Arteta i Savater, prescindeixen de la raó, del combat dialèctic i apel·len als fets consumats, a l’ordre més que a la justícia, en definitiva al dret de conquesta. Uns mereixen el nom d’intel·lectuals, els altres només el de conqueridors.
Post Scriptum, 26 de setembre del 2017.
El Manifiesto de profesores de universidades españolas sobre la situación en Catalunya divulgat el proppassat 17 d’aqueix mes pel diari madrileny El Mundo és molt més greu com a element d’incitació a l’odi contra el poble català que els crits dels franquistes atesa la perversió de la realitat que efectuen conscientment qui té a les seves mans la capacitat per copsar-la i interpretar-la constructivament.
Post Scriptum, 28 de juny del 2021.
L’article de Joan Ramon Resina, ahir a Vilaweb, encaixa perfectament amb el contingut d’aqueix apunt: “L’extinció de l’intel·lectual. Durant els més de tres anys i mig que els polítics catalans han estat privats de llibertat i sotmesos a humiliacions de tota mena cap intel·lectual espanyol de prestigi no ha alçat la veu amb un sonor ‘j’accuse!'”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el llibre “Contracte amb Catalunya” de l’època d’en Colom, un dels articles és d’en Lluís Sala-Molins. Aprofundeix en el concepte i sentit original -i fins i tot revolucionari- de Ciutadania Republicana. Un gran escrit sobre la preeminència de l’estat al servei de les persones i NO a l’inrevés.
Cordialment Jaume.
La llengua comuna dels catalans és el català.
També és nacional, territorial, materna i patermna, etc, etc, i no acceptarem mai cap subterfugi que intenti posar el català en in ferioritat de cap mena amb el castellà-espanyol.
Llengua comuna SI, el català.
Per aquesta gent, i concretament el Sr. Savater paradigma de l’intel.lectual (?) que ha sabut utilitzar i retroalimenta-se de les plataformes mediàtiques creades pels joves turcs (nacionalistes espanyols), la història comença a la Constitució espanyola (l’uter). La ficció promoguda pels joves turcs consistia (i consisteix), en promou-re el trencament de memòria de la desastrosa història espanyola substitint-la per l’enllaç acadèmic i imaginari amb una suposada “tradicio liberal” decimononica. A part de que els lliberals espanyols eren quatre i el cabo, aquest esforç coincideix amb el més granat de la dreta cavernícola i en les visions revisionistes de les dictadures del secle XX a Europa. Vaig sentir autèntica vergonya quan aquest intel.lectual (?) va rebre de mans del Parlament Europeu el Premi Sajarov. No la vaig sentir per la seva suposada valentia al denunciar fets concrets de violència al Pais Basc, sino perque el seu discurs letigima velles injustícies amb un flaire de “modernitat” força mediàtic i amb`poderosos resorts al poder Espanyol.
Amb dolen alguns dels noms dels signants, el que amb reafirma que ser intel.lectual(?) no vacuna contra res. Altres noms únicament porten el cognom del ressentiment i el buit més escandalós.
El Savater, veu escoltada entre els joves funcionaris del PSOE dels vuitanta del secle passat, mai, repeteixo, mai, ha reconegut estudiat o evaluat la persecució de la nostra llengua. Recordo una entrevista (poc després de que l’ignomiós règim franquista es tramutés en demócrata) que ja denunciava els excesos en “l’imposició” del català.
Com aleshores, continuen intentant construïr un discurs desmemoriat que necessita del desarrelament i l’ignorància del poble per consolidar l’ordre establert. Per això, entre l’Estat i l’individu, res de res. El seu individualisme el construeix contra el Poble (qualsevol) i per descomptat, al que apel.len els nacionalismes perifèrics per legitimar-se. El seu discurs es la geneologia del funcionari de l’Estat Modern convertit en “ciutada”, que en la seva visió absoluta, els aproparia als aprenents de Heichmann. La sobirania “nacional” estaria en mans del ciutada-funcionari, a l’efecte de legitimar l’ordre-poder de l’Estat.
Comparteix amb Losantos la visió de que el foment de les “llengues vernàcules” portarà indefectiblement al trencament de Espanya (l’Estat) i això els apropa al nacionalisme espanyol que enten la lliberartat de Catalunya com una “amputació”. Aquesta gent volen Catalunya sense gent que es senti catalana, abocant-nos al trist destí del desarrelament, garantia d’estabilitat de l’Estat.
Retorn al Poble.
Des dels inicis de la Història tots els pobles dominadors han lluitat per imposar la seva llengua als dominats… Per mi i no m’agrada, ells fan el que han de fer, la pregunta és: Nosaltres ho fem?.
Jaume,
Estic totalment d’acord amb el teu escrit. A més, dius una cosa que –mal m’està de dir-ho– fa molt i molt de temps que penso i que, des del meu punt de vista, s’ha de dir, repetir i denunciar als quatre vents: el fet que aquests intel·lectuals no discuteixin la realitat actual comporta que aproven l’acció cruel i funesta dels botxins que l’han fet possible. Crec que de fa molt de temps que els hauríem d’haver començat a acusar de còmplices dels genocides, perquè apel·lant –com dius ben encertadament– als fets consumats i no volent modificar els fets presents, no fan res més que justificar els processos que ens hi han portat i fins i tot mostrar-s’hi d’acord. Aquesta gent serien d’aquells que no haurien plantejat cap objecció a l’esclavatge, a les societats estamentals o a la subordinació de la dona basant-se en la idea que “la realitat és com és i no la podem pas canviar”. El que em desespera és que els nostres intel·lectuals no ho vegin i no ho expressin amb la claredat amb què ho dius tu. Que jo sàpiga, l’únic que ha manifestat aquesta idea per escrit és l’escriptor i traductor Ramon Monton a les pàgines de “Llengua Nacional” en uns articles d’una lucidesa brillant.
També em desespera de comprovar que ningú, tret d’en Ferrer i Gironès –em sembla–, no s’ha dedicat a explicar de quina manera ha aconseguit l’Estat espanyol de fer arrelar el castellà als Països Catalans. ¿Actualment qui es dedica a explicar que la presència a casa nostra del castellà és el resultat d’un procés ferotge i sistemàtic d’arraconament del català al qual ha contribuït la presència aclaparadora d’una immigració espanyola que no ha pogut o no ha volgut integrar-se al territori que li ha donat el pa? ¿Qui fa veure que el castellà és una llengua estranya als territoris de parla catalana sota sobirania espanyola?
Finalment, també em desespera que ningú al nostre bàndol es dediqui a denunciar la desigualtat indignant que entre les llengües de l’Estat professen aquests intel·lectuals. ¿Per què entre nosaltres no hi ha ningú que plantegi, per exemple, per quina raó el castellà ha de ser la “llengua comuna”? ¿Per què no tenim ningú que faci veure la asimetria que suposa el fet que un castellanoparlant tingui, segons ells, drets lingüístics a tot el territori de l’Estat, mentre que un catalanoparlant només en tingui parcialment al territori de la seva “comunitat autònoma”? ¿De debò que no tenim gent preparada i amb accés al debat públic per explicar que al Canadà, a Bèlgica o a Suïssa la qüestió lingüística està plantejada, si no m’erro, d’una manera ben diferent? Més que no pas indignació pels plantejaments d’aquesta gent, el que sento és desesperació per la manca de resposta nostra.