Les filtracions d’última hora anuncien que a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut s’hi refermarà la indissoluble unitat d’Espanya, un cop més.
La indissoluble unitat d’Espanya ja figura a l’article segon de la vigent Constitució, i abans ja ho proclamaven las “Leyes fundamentales del Movimiento Nacional”. Afirmacions d’aquesta mena són brindis al sol de la història que anteriorment també han fet mil règims que aspiraven a perpetuar-se fins a l’eternitat dels temps. Més que fermesa demostren por a la realitat dels qui fan aquesta mena de proclames, i sobretot, animadversió a la lliure expressió dels ciutadans que suporten la seva unitat.
Espanya, enlloc de sustentar-se en la voluntat del poble “espanyol” el règim prepara la reforma de la llei electoral per vetar, si s’escau, la participació de forces independentistes i reduir la representació de les nacionalitats perifèriques a “Las Cortes españolas”. Espanya va camí de l’integrisme d’estat, la questió és saber on vol anar Catalunya.
Post Scriptum, 28 de juny del 2021.
L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb conté, com sempre, elements per a la reflexió multidimensional: El retorn a l’Espanya humiliada: del Maine a Slesvig-Holstein. L’equivalent de la combinació del Crit de Yara i l’enfonsament del Maine és la combinació entre el Primer d’Octubre i la sentència de Slesvig-Holstein”, del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs:
“Per això la sensació que tenen a la cort de tornar a caure en un “desastre del 98” és molt palpable, ben visible per exemple en la portada del diari El Mundo d’ahir. A Madrid el règim profund ja veu Espanya novament humiliada, situada en un nou “desastre del 1898”, ara no pas afavorit per l’independentisme cubà ni l’imperialisme dels Estats Units, sinó per l’independentisme català i la justícia europea. I segurament tenen bona part de raó perquè és veritat que les circumstàncies són massa semblants per a poder-les passar per alt. L’equivalent a la combinació del Crit de Yara i l’enfonsament del creuer Maine al port de l’Havana és la combinació entre el Primer d’Octubre i la sentència de Slesvig-Holstein –i, per tant, igual que aleshores, avui tenim la combinació que pot ser reeixida d’una revolta interna fortíssima i d’una resposta exterior que posa límits severs a la capacitat repressiva espanyola.
El dictamen de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa no ha estat res més que un aperitiu de tot allò que ha de venir, de tot allò que ja és al punt on ha de ser. I que ha d’arribar d’Estrasburg i de Luxemburg. No és res més que l’aperitiu de totes les sentències vinculants i de compliment obligat que deixaran Espanya lligada de peus i mans i sense capacitat de resposta. I és aquesta expectativa que, per ella mateixa, justifica, ara mateix, un salt endavant potent del moviment independentista, una estirada definitiva de l’estaca, per fer-la tombar d’una volta per sempre.”
El problema rau en l’actitud invariable dels actors polítics (principalment ERC, però també la direcció de Junts per Catalunya, el PDECat i la passivitat de la CUP) de prioritzar l’establitat de l’ordre espanyol que no pas el conflicte per menar a la llibertat del poble català. Dissortadament, en aqueixa conjuntura històrica no hi ha direcció estratègica col·legiada amb voluntat i capacitat per entomar aqueixa responsabilitat. Només l’ANC i, està per veure, el Consell per la República liderat pel president Carles Puigdemont persisteixen en la lluita per la independència.
Post Scriptum, 5 d’octubre del 2023.
Ahir, Vicent Partal a Vilaweb: “Espanya torna a ser aquell castell de cartes que trontolla. El gran problema d’Espanya és que, cada vegada que una part de la població no se sent inclosa en el seu projecte, aquella discrepància no es tracta com un debat que pot ser canalitzat sinó com un atac greu que cal ofegar i matar”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espanya va per on sempre. I la gent i les altres societats democràtiques també van. Però no serà com ens acollonaven fa uns anys amb allò del xoc frontal de trens per part de gent unionista com per exemple l’Antoni Puigvert i companyia. Realment, el que passarà, és que simplement anem cadascuns per vies diferents. Sense col·lapse. Sols hi haurà una sola cruïlla i les possibilitats de topetada són escasses.
The Truthful Democracy: that’s the question.
Una abraçada.
Si mai passeges per Trieste, veuràs una plaça impressionant davant l’ajuntament, autènticament espectacular. Es diu “Piazza Unità”. Si coneixes una mica la ciutat i la seva història, veuràs que d’unità, res de res. La ciutat, la menys italiana d’Itàlia té una trista història d’enfrontaments, especialment entre “italians” i “eslovens”. Les grans paraules encobreixen grans tragèdies. La “indissoluble unitat” amaga la ruptura inevitable.
Cordialment,