L’hivern del 1990 va sortir el segon número de la revista Independència, coeditada per Edicions Lluita i l’Associació Xavier Romeu. Com a membres del consell de redacció figuren, Josep Guia, Félix Bella, Josep Bargalló, Jesús Pallàs, Rosalia Ramon, Isidre Riu, Remei Oliver i Lluís Solera, a més de jo mateix.
El tema central d’aqueix número fou “La unificació de Catalunya” i els autors dels articles foren Josep Guia, Jordi Colomer, Jordi Moners, Pere Mayans, Vicent Partal, Pere Anguera, Miquel Mayol, Jordi Solé, Pere Martí, i jo. A més publicàrem la Declaració política fundacional de Catalunya Lliure, la Declaració de Principis de Maulets i el document d’objectius de la Coordinadora Obrera Sindical a la Catalunya Nord (redactat per Pere Bascompte).
Aqueix és el text de l’editorial:
“Com a tema central d’aquest segon número hem triat la unificació de Catalunya. Ja vàrem dir en l’editorial de presentació que la revista que la denominació més escaient al territori que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, és el de Catalunya. El nom de Països Catalans ha estat una solució circumstancial que ha servit perquè dels anys seixanta ençà s’anessin restablint les relacions culturals, socials, de resistència antifranquista…. entre els diversos territoris de la nació catalana antiga.
Primer, Catalunya Nord és ocupada per França i, després de la Guerra de Successió, tota la resta de Catalunya es troba sota el jou espanyol. Sobre la nostra pàtria s’ha exercit per part dels estats ocupants tot tipus de pressió: liquidació física dels resistents i opositors, alienació i aculturació de la població i, sobretot, la divisió i l’esquarterament administratiu, lingüístic, social de la nostra terra. La pèrdua de la sobirania ha comportat l’actual d’un joc complex de contraposicions internes: alacantisme, valencianisme, tortosinisme, mallorquinisme…..són fenòmens localistes o regionalistes que en grau diferent qüestionen els nexes comuns de la nacionalitat catalana i contribueixen a la reducció de Catalunya a les quatre províncies agrupades per Espanya sota aquesta denominació. L’Estat espanyol aprofita aquestes circumstàncies per dissoldre i assimilar la nostra terra. La seva institucionalització sota la forma jurídica de províncies i de comunitats autònomes respon evidentment a aquesta finalitat: fer província, fer comunitat, en lloc de fer país.
Les aportacions de tots els col·laboradors en aquest número incideixen sobre les bases teòriques, econòmiques, socials i polítiques que en aquest moment permeten plantejar la unificació del nostre país. Així mateix, incorporem documents aprovats per organitzacions independentistes durant el darrer trimestre del 1989: els acords de la segona Assemblea Nacional dels Maulets, la constitució de la Coordinadora Obrera Sindical a la Catalunya Nord i la Declaració política fundacional de Catalunya Lliure.
A hores d’ara, i no solament a nivell cultural, és un fet real (i per tant perseguit per l’Estat, exemple TV3 al Sud) la intercomunicació entre tots els territoris de la nació, sinó que existís una consciencia social, encara no hegemònica, però present arreu, d’unitat nacional o, millor dit, de projecte nacional.
Els catalans nacionalment conscients som encara una minoria relativa al nostre país però qualitativament cada vegada més influents en tots els terrenys, inclòs el polític, on fins i tot els partits parlamentaris reaccionen, a favor o en contra, dels plantejaments independentistes.
Cohesionar aquesta nació emergent i trobar el camí per fer assolibles les reivindicacions polítiques que comporta és una tasca tot just començada. El nom comú a tota la nació, emmarcat en aquest context, no és cap fotesa, ans al contrari, és un element estratègic de primer ordre: tota nació que vulgui alliberar-se s’ha de reconèixer en un territori i en un nom. per a nosaltres aquest és Catalunya.
Ara és l’hora de situar el poble català decididament davant el seu futur: l’evolució interna de la societat catalana, els indicis de descomposició de l’Estat espanyol i el context evolutiu europeu fan que la independència sigui una possibilitat real a mig termini.
Per acabar, informem que el número tres estarà dedicat a analitzar les estratègies polítiques per a la independència i les condicions de ruptura amb Espanya i França. per això titularem el dossier “Espanya/Catalunya, ocupació i alliberamemt”.
Tanquem l’editorial expressant la nostra solidaritat amb Jordi Moners, membre de la nostra associació i d’Edicions Lluita, qui va patir un atemptat feixista a casa seva, al novembre passat, precisament per la seva tasca intel·lectual i patriòtica continuada.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!