Istanbul, la capital política i cultural turca, ha estat aquesta setmana centre d’atenció informativa mundial: allí s’hi ha celebrat el Fòrum de l’Aliança de Civilitzacions que es va inventar Zapatero en l’època Bush i que ara ha reviscolat en coincidir amb el missatge dialogant d’Obama.
El mateix president USA ha estat a Istanbul, no per assistir al Fòrum promogut per Zapatero i el president turc, sinó per llençar una oferta de diàleg al món islàmic, afirmant que Occident no és el seu enemic, (sense que de moment de l’altra part hi hagi hagut justa correspondència al gest d’Obama). De fet, ningú s’ha referit al fet que només feia set dies, a Doha (Qatar), la cimera de la Lliga Àrab se solidaritzava per unanimitat amb el president sudanès Al-Bachir (present a l’acte) processat per crims contra la humanitat contra els dissortats habitants del Darfur. Ningú ha fet esment a les víctimes certes d’aquest dictador criminal, ni el desafiament al dret internacional que l’actitud ben poc dialogant dels règims àrabs.
A un altre nivell, més modest, fa tres dies també a Istanbul ha tingut lloc la primera conferència Espanya-Turquia, organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (www.iemed.org) i l’Istanbul Policy Center de la Universitat de Sabanci. L’objecte de la trobada era el foment dels lligams econòmics i culturals hispano-turcs, cap rastre ni referència als interessos nacionals de Catalunya, se suposa que són els mateixos que els de l’Estat espanyol.
L’IEMED, deriva d’un inicial Institut Català de la Mediterrània creat per la Generalitat de Catalunya en l’etapa de govern presidida per Jordi Pujol, i anys més tard, com a resultat de les pressions del govern Aznar, essent Josep Piqué ministre d’Afers Estrangers del Regne d’Espanya, s’hi va incorporar l’administració de l’Estat i se’n canvià el nom, esdevenint una prolongació més d’aquesta, com s’ha demostrat en aquest encontre Turquia-Espanya. Cap representació institucional catalana significativa hi ha assistit. Sí que hi ha hagut presència de catalans com Narcís Serra, Ramon Folch, Xavier Vidal-Folch (el del País) o Joan Maria Nin de la Caixa, però tots actuant al servei dels interessos espanyols.
Si es vol fer política exterior pròpia de la Generalitat s’han de tenir eines pròpies, i si aquesta fos la voluntat del Govern de la Generalitat s’hauria de restablir l’Institut Català de la Mediterrània. Altra cosa és fer Espanya a partir d’una autonomia com la catalana, que segons el president Montilla és el que hem de fer quan anem pel món. La conversió de l’IEMED en un instrument de la política exterior espanyola serà cada cop més notòria i els seus efectes més patents quan efectivament Barcelona aculli les reunions del secretariat permanent de la Unió per a la Mediterrània.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!