Fa només vint anys, alguns eminents bisbes catalans com el de Solsona, Antoni Deig, van promoure la possibilitat de crear una conferència episcopal catalana.
Amb els anys, aquesta reivindicació s’ha anat difuminant fins a quedar en no res i amb una església catalana cada cop més espanyolitzada. Dissortadament, aquests dies ho hem pogut comprovar arran de la visita de Benet XVI a Barcelona, on només s’ha fet un ús simbòlic i puntual de la llengua catalana i res més.
Post Scriptum, 8 de novembre del 2010.
Efectivament, hi ha un error cronològic al meu apunt, però l’afirmació relativa a l’ús simbòlic i puntual de la llengua catalana s’ha vist confirmat dissortadament. Ho podrem comprovar un cop més d’aquí poques setamanes en escoltar el missatge de Nadal que el Papa adreça als fidels emprant un grapat de llengües, mai en català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La visita comença avui, diumenge 7.
A banda del lapsus cronològic…
Pels catòlics això de les Conferències Episcopals crec que no els hi és de massa importància: les ordres als feligressos, capellans i bisbes venen de “dalt”, del Vaticà.
Si més no, no trobo -jo, que sóc cristià bíblic- massa diferència en dir que l’Església catòlica, apostòlica i romana és “única, grande y liberticida” amb “unica, gran i lliberticida”: Vesteixi com es vesteixi, la mona, mona és.
Atentament
Per a tenir una Conferencia Episcopal Catalana, cal ser independents. Igual que per tenir una Seleccio de Futbol que competeixi al Mundial, i per tantes coses mes. Es una estupidesa, i a mes a mes un pobre consol pels covards, entretenir-se amb aquests temes mentre s’oblida el principal, pero es clar, jugant a conferencies o a seleccions no es facil prendre mal, posar-se seriosament a fer el pais independent ja es mes riscos.
Els catalans tenen un greu problema. Es diu covardia. Es vol tot sempre i quan no suposi riscar res, perque quan cal posar-se dur, tot hom surt correntn. Es com en Companys declarant la Republica Catalana per si colava, i quan va veure que no era aixi, cames apreteu-me a correr.
Jo ja m’he convençut de que l’esport nacional a Catalunya es demanar la lluna a cost zero, i quan la lluna no cau dir que es culpa del malvat ocupant. Aquest comportament es la causa de que Espanya no ens prengui seriosament i es faci un fart de riure cada vegada que ens creiem que els hem acollonit.
O camviem de manera d’anar per la vida, o ens fem mes realistes i aprenem a ser feliços amb el que hi ha. No te sentit amargar-te la vida per no res.
Jo mai no seré un espanyol entusiasta, però ja començo a estar fins els mateixos de ser un català frustrat.