El proppassat 19 d’agost, Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, va pronunciar aqueixa conferència a la Universitat Catalana d’Estiu en el marc del curs titulat “Anhels i experiències d’autogovern: de la Mancomunitat al dret a decidir”, programat per la Càtedra Enric Prat de la Riba d’Estudis Locals de la UAB. Amb la seva autorització la publico en aqueix bloc.
“La viabilitat d’un estat propi en el context europeu i internacional: Catalunya i Escòcia”
Introducció
Sobre la fundació d’una nova realitat sobirana i la constitució d’un nou subjecte de dret internacional públic el primer que cal comentar, pel que fa a les seves relacions exteriors, és que opera el principi general pel qual l’estat derivat d’una secessió no es troba vinculat pels compromisos internacionals conclosos per l’estat matriu.
Sobirania, entre d’altres coses, implica la lliure capacitat de decisió de l’estat independent pel que fa a l’establiment de relacions amb d’altres subjectes de dret internacional i la seva eventual integració (o no) en les diverses organitzacions de marc regional o mundial. Ens referim a allò que es coneix com el principi de tabula rasa incorporat a la Convenció de Viena de 1978 sobre successió d’estats en relació als tractats internacionals, en l’article 16 de la qual s’estableix que un nou estat independent no es troba obligat a mantenir en vigor o a formar part d’un tractat del qual fos part l’estat matriu. En aquest sentit, tant Catalunya com Escòcia, en tant que subjectes sobirans, es trobarien en plena capacitat de decidir sobre la pertinència a organitzacions internacionals de les quals en l’actualitat formen part el Regne d’Espanya o el Regne Unit de la Gran Bretanya com ara Nacions Unides, la Unió Europea o el Tractat de l’Atlàntic Nord, que seran les estructures europees i mundials que centraran la meva intervenció en relació als dos països esmentats en el supòsit que aquests esdevinguessin estats independents (no entrarem a analitzar la possibilitat d’integració d’aquests nous estats en d’altres organitzacions internacionals en àmbit europeu o en àmbit planetari malgrat la rellevància d’algunes d’elles per exemple, en l’àmbit econòmic en el context de la globalització com succeeix amb l’Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial). Abans però, caldria traçar unes breus consideracions sobre el que representa el reconeixement de noves realitats independents.
Reconeixement d’estats
En dret internacional continua predominant el principi d’efectivitat pel qual l’existència d’un nou estat depèn de la presència d’un aparell de govern que tingui un control efectiu sobre el territori i la població de la nova entitat. En aquestes condicions, els altres membres de la comunitat internacional, això és, els altres estats, passen a verificar l’existència real de l’estat emergit a través del reconeixement, que és l’acte que dóna plena entrada en el sistema de relacions exteriors.
Hi ha una certa discussió doctrinal sobre si el reconeixement dels altres estats és declaratiu, és a dir, el nou estat ja existeix de iure i la intervenció dels altres estats es limita a constatar aquesta situació, o si és constitutiu, és a dir, que el nou estat necessita del reconeixement dels altres estats per ésser considerat com una nova realitat sobirana amb plens efectes jurídics. En qualsevol cas, la realitat és que la concurrència de diversos reconeixements per part dels altres estats, cosa que generalment es produeix per nota diplomàtica o declaració, és el que atorga a la nova entitat la plena capacitat d’exercir una activitat internacional a través del seu aparell de govern (i no mitjançant un altre subjecte internacional que és el que descarta la sobirania). En aquest sentit, cal tenir present que malgrat una secessió bilateral, negociada entre l’estat matriu i les autoritats del territori que pretén escindir-se, i legitimada a través d’alguna forma de participació democràtica (per exemple un referèndum) pot predisposar al reconeixement per part dels altres estats no estem parlant d’elements que siguin condicions necessàries per a que els altres membres de la comunitat internacional acceptin la irrupció d’un nou subjecte. La democràcia, que amb tant èmfasi es reivindica per exemple des del catalanisme, el “volem votar” sobre la qüestió de la sobirania, és un aspecte legitimador del procés, especialment en el context de l’Europa occidental, però en la dinàmica de les relacions internacionals que aboquen (o no) al reconeixement d’un nou estat el que és determinant és, com hem vist, que els altres apreciïn l’existència d’una estructura de poder amb capacitat de crear normes jurídiques que s’imposin a la població d’un determinat territori. En definitiva, el reconeixement d’estats és una institució arrelada en les relacions de poder, com no pot ser d’altra manera si tenim en consideració que molts estats, alguns amb molt de protagonisme en determinades organitzacions internacionals, no són democràtics.
Nacions Unides
Aquest protagonisme d’estats que no s’organitzen d’acord amb els principis de la democràcia liberal i que poden ser determinants per al reconeixement de nous estats (amb independència que aquests hagin assolit la condició d’estats a través de processos democràtics) és molt evident en el cas de Nacions Unides. Tot i que ingressar a Nacions Unides no és un requisit per tenir la consideració d’estat independent si observem l’evolució de les independències esdevingudes en el curs de les darreres dècades veurem que aquest pas consagra l’aparició del nou estat.
Per a ser admès membre de les Nacions Unides la candidatura ha d’estar aprovada per la majoria dels estats de l’Assemblea General (molts dels quals, com diem, no són democràcies liberals) prèvia proposta del Consell de Seguretat. La decisió d’aquest òrgan és clau per sotmetre la votació a l’Assemblea i, en general, esdevé el filtre principal per aturar candidatures que es troben mancades de suport polític, una mancança que es tradueix a amb la interposició d’un veto per part d’algun dels cinc estats membres permanents en el Consell de Seguretat i amb dret al mateix: a saber, Estats Units, el Regne Unit, França, la República Popular Xinesa i la Federació Russa. En essència, qualsevol candidat a esdevenir un nou membre de Nacions Unides li cal el vot favorable, o almenys l’abstenció, de totes cinc potències, entre les quals hi trobem, certament, tres democràcies liberals (els EUA, Regne Unit i França) però també un règim comunista de partit únic (la República Popular Xinesa) i una democràcia de molt baixa qualitat que frega l’autoritarisme (la Federació Russa).
Normalment, si la secessió s’ha produït de forma bilateral i negociada amb l’estat matriu, i l’emergència del nou estat no afecta a cap interès polític cabdal dels cinc membres amb dret de veto del Consell de Seguretat la candidatura es tramita sense obstacles. Així fins i tot va succeir en els nous estats sorgits de l’antiga Unió Soviètica, el dret de veto de la qual després va ser assumit per la Federació Russa, que, al marge de les tensions inicials que van produir algunes secessions en territori soviètic (notòriament la declaració d’independència d’Estònia, Letònia i Lituània) la dissolució final de la URSS derivada dels acords de Minsk a la tardor de 1991 va significar que les noves entitats sobiranes sorgides d’aquell bloc (els estats bàltics i tota la resta de repúbliques europees i asiàtiques que en un primer moment van conformar la Comunitat d’estats Independents) fossin recíprocament reconegudes i es procedís a la partició de forma negociada així com a l’accés a Nacions Unides sense conflictes per part de la Federació Russa en el si del Consell de Seguretat.
No obstant, quan la candidatura deriva d’una secessió unilateral cal saber conjugar els interessos diplomàtics dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat per evitar el veto. Una barrera que, per exemple, Palestina no ha pogut superar en diverses ocasions com a conseqüència dels vetos dels Estats Units i que Kosovo continua sense plantejar a causa de les reserves de la Federació Russa, tradicional aliat de Sèrbia, l’estat matriu del qual es va escindir la petita república balcànica el 2008.
Així, pel que fa a Escòcia, sembla que una independència derivada d’un procés bilateral i negociat amb, justament, un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat amb dret de veto, el Regne Unit, significaria per al nou estat escocès que no trobaria cap resistència ni en el Consell de Seguretat ni després en l’Assemblea General per ingressar a Nacions Unides.
Una altra cosa seria Catalunya si, com tot apunta segons l’estructura constitucional espanyola i l’actitud política del govern espanyol, hauria d’accedir a la plena sobirania a través d’un gest unilateral. En aquesta tessitura, resulta cabdal trobar el suport polític dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat i, tenint present que tant la Federació Russa com la República Popular Xinesa no es troben massa predisposats a reconèixer noves realitats estatals derivades de la unilateralitat a causa dels problemes territorials que tenen dins les seves fronteres, caldria trobar un esquer diplomàtic per convèncer-los en termes d’influència política, social i econòmica a la Mediterrània occidental ja que tampoc l’argument de la majoria democràtica que pugui recolzar la independència catalana és de suficient pes per a governs no democràtics (Xina) o amb credencials democràtiques molt dubtoses (Rússia).
Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN)
La continuïtat en la pertinència al Tractat de l’Atlàntic Nord ha estat molt controvertida en el cas escocès i, segurament com a conseqüència de l’encara incipient consciència social i política d’allò que significa esdevenir un estat, gairebé gens analitzada en el cas català.
En el debat escocès, en el marc de l’assumpció de la plena sobirania, allò que es proposava per part del partit en el govern i principal impulsor del procés independentista l’Scottish National Party (SNP) consistia en que l’Escòcia independent no allotgés unitats militars amb armament nuclear, en particular els submarins Trident en l’actualitat situats a la base de l’estuari del riu Clyde, objectiu que podria arribar a comportar la no integració del nou estat a l’OTAN. Davant d’aquesta darrera possibilitat, sembla que com a conseqüència de les pressions tant del govern del Regne Unit com del mateix Secretariat de la OTAN, i segurament per tal de no afectar la campanya per al referèndum del 18 de setembre de 2014, l’SNP no ha acabat d’oferir una posició clara sobre la integració en l’organització militar. Però respecte el cas escocès, en el cercles diplomàtics del Regne Unit i dels seus aliats, principalment dels Estats Units, sí que s’ha reflectit una certa preocupació perquè el territori escocès es retiri del sistema defensiu occidental i que en algun moment es pogués produir una circumstància anàloga a allò que succeí amb la República d’Irlanda durant la II Guerra Mundial que, tot just escindida del Regne Unit, es va declarar neutral i no va permetre que els aliats fessin servir els seus ports en el conflicte amb Alemanya. En qualsevol cas, la independència d’Escòcia donaria l’oportunitat a la seva ciutadania i als seus governants de decidir si passen a formar part de l’aliança atlàntica i, en cas de consentiment, requeriria la invitació a formar part del Tractat per part dels altres membres i l’acord dels mateixos per unanimitat.
En el procés català, com veiem, el debat sobre el Tractat de l’Atlàntic Nord es troba molt més immadur, també en part perquè des de determinats sectors favorables a la independència es planteja una posició antimilitarista d’esmena a la totalitat segons la qual la Catalunya independent no hauria de disposar d’exèrcit, cosa que sembla pressuposar per se l’exclusió de l’organització atlàntica. Ni els partidaris de la Catalunya independent sense exèrcit ni els que, fins i tot acceptant la presència d’un cert operatiu militar, creuen que el nou estat no hauria de demanar l’accés a l’OTAN, semblen no haver calibrat prou la delicada situació geopolítica en la qual es trobaria l’estat català.
La nova entitat sobirana hauria de conviure entre dos estats tradicionalment hostils a les seves aspiracions (Espanya i França) en els quals subsistirien minories nacionals catalanes que eventualment podrien necessitar la protecció del govern català (els ciutadans de València i de les Illes en el supòsit que aquests territoris romanguessin a Espanya i els ciutadans de la Catalunya Nord en el cas francès). A més, tampoc no sembla que es tingui en compte que Catalunya es troba en un espai estratègic al nord oest de la Mediterrània mentre a la riba sud d’aquest mar glateix un dels principals focus d’inestabilitat mundial amb règims que poden bascular entre l’autoritarisme i l’integrisme islàmic. Així mateix, com es prou conegut, Catalunya ha esdevingut durant les darreres dècades un centre de reclutament gihadista en el si del qual s’han concebut atemptats contra les democràcies occidentals i s’ha procedit a captar efectius per a les guerres que determinats sectors d’aquesta religió lliuren al proper orient. Una Catalunya desprotegida i fora de l’OTAN podria significar una gran risc tant per a les democràcies europees com per a l’estabilitat social i política internes.
5. Unió Europea i espai de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals.
Una de les ingenuïtats que van planar sobre el procés català d’ençà dels seus inicis, que podem situar en la manifestació de l’11 de setembre de 2012, va consistir en la percepció generalitzada entre la ciutadania partidària de l’estat català, entre la classe política i fins i tot en determinats sectors acadèmics que la independència no implicaria cap discontinuïtat en la pertinència de la nova entitat sobirana a la Unió Europea. “Catalunya, nou estat d’Europa” era el lema amb el qual l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va convocar a la citada manifestació de l’11 de setembre de 2012 i també fou el motiu que va induir al president de la Generalitat, Artur Mas, a dissoldre el Parlament i a promoure la celebració de noves eleccions al novembre del mateix any suposadament fent-se ressò de les demandes de l’ANC. Aquests sectors socials i polítics semblaven donar per descomptat (ara tenim molt clar que de forma temerària) que la marxa d’Espanya no implicaria cap canvi radical d’estatus almenys en l’àmbit continental i que la Unió Europea, així com la resta d’organitzacions d’aquest espai (Consell d’Europa, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, entre d’altres) obririen les portes a Catalunya de bat a bat.
Més enllà de la valoració que mereixen les solucions transitòries que, com veurem, es poden acordar en els diversos escenaris relatives a la llibertat de circulació de persones, mercaderies i capitals, o sobre la protecció de drets fonamentals, en el cas de la Unió Europea l’adhesió de Catalunya com a membre de ple dret caldria una reforma dels Tractats Constitutius vigents (en l’actualitat el Tractat de la Unió Europea i el Tractat de Funcionalment de la Unió Europea coneguts com a Tractat de Lisboa) cosa que requereix la unanimitat dels Estats Membres de la Unió (unanimitat, per cert, que també caldria per adoptar qualsevol mesura de derogació del Tractat de Lisboa a Catalunya). No obstant aquesta evidència, durant els primers mesos del procés semblava que Catalunya anés a ocupar la vint-i-novena cadira del Consell Europeu de forma automàtica o, com va ironitzar el President de la Comissió després de les eleccions al Parlament de Europeu de maig de 2014, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, amb “l’enviament d’una carta”, en al·lusió al gest del President Mas de trametre un document explicatiu de la revindicació de la consulta sobiranista a alguns líders europeus.
5.1. Escòcia i la UE
L’obertura de negociacions de reforma dels Tractats Constitutius per admetre una nova adhesió i la necessitat que cap dels altres Estats Membres interposi vetos (tampoc Espanya, cosa difícil de concebre especialment si la secessió catalana és unilateral) fa que la integració a l’Europa política i econòmica no sigui un efecte d’una “mà invisible” benefactora que atengui a les raons dels catalans sinó un camí tortuós que dependrà de la capacitat negociadora de les autoritats del país amb els governs europeus.
Cal remarcar que, en el cas escocès, la bilateralitat i la negociació amb el Regne Unit plantegen, com succeeix amb l’adhesió a les organitzacions internacionals que ja hem vist, menys problemes, ja que no seria previsible la interposició de cap veto per part dels altres estats membres de la Unió. No obstant això, com hem explicat, el requeriment de reobrir els Tractats Constitutius a la seva negociació i reforma continua introduint un seguit d’incerteses. En aquest sentit, no és sobrer tenir present que, circumstància aplicable també a les consideracions fetes sobre Nacions Unides o sobre l’OTAN, els Acords d’Edimburg conclosos entre el govern escocès i el govern del Regne Unit per celebrar un referèndum sobre la independència escocesa preveuen un lapse de dos anys entre un eventual vot favorable a la secessió i la declaració d’independència, període en el qual les autoritats escoceses, a més de negociar la partició amb les autoritats de l’estat matriu, confien també en avançar de forma determinant en les negociacions d’adhesió a la Unió Europea.
Així mateix, en el cas escocès val a dir que ha esdevingut molt rellevant la seva pretensió de separar-se d’un estat, el Regne Unit, que a la vegada es planteja per part del seu govern la retirada de la Unió Europea segons l’anunci fet pel Primer Ministre, David Cameron, de convocar un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a la UE el 2017 en el supòsit que la seva formació política guanyi les eleccions generals previstes per al 2015. Sens dubte, la possibilitat de retirada de la Unió Europea per a una ciutadania majoritàriament europeista com l’escocesa en el cas de mantenir-se en el Regne Unit és un esquer per promoure la causa de la independència escocesa ja que s’associa el nou estat, més enllà del que s’esdevingui en una etapa de transició, al fet de romandre amb molta probabilitat dins l’organització continental.
5.2 Catalunya i la UE
El primer que cal comentar del cas català és que la interposició del veto per part del govern espanyol a l’accés a la Unió Europea significaria almenys el reconeixement de la secessió catalana. Mentre no hi hagi aquest reconeixement Catalunya es consideraria encara integrant de l’Estat espanyol i per tant amb el dret de la Unió aplicable a tots els efectes. La derogació del dret de la Unió en territori català i respecte la ciutadania del nou estat només es produiria si, a més del referit reconeixement (i per tant, amb el dret de la UE aplicable durant les diverses fases de la secessió en l’escenari unilateral) es modifiquen els Tractats Constitutius. La determinació de la relació definitiva entre la UE i l’estat català requereix una revisió dels Tractats ja que, entre d’altres coses, caldria reconfigurar les institucions de la Unió segons els canvis de població i territori soferts per Espanya. Tan càndid, doncs, és pensar que una Catalunya independent formarà part de la UE de forma automàtica l’endemà de la independència com creure, com se sosté des de l’estat espanyol i des de sectors unionistes, que aquest esdeveniment suposarà la no aplicació immediata del dret de la Unió en el territori català i els seus ciutadans. A més, cal comptar amb els drets adquirits dels ciutadans i de les empreses dels altres estats de la Unió (entre ells dels ciutadans i de les empreses espanyoles) que no podrien veure de la nit al dia limitada la seva circulació o tallat el flux de mercaderies i de capitals. Si l’oposició d’Espanya i dels altres estats europeus fos molt taxativa en el moment d’acceptar la integració de Catalunya no ja a la Unió Europea sinó a un acord que garantís la llibertat de circulació de persones, mercaderies i capitals entre Catalunya i la resta del territori europeu les autoritats catalanes sempre tindrien la possibilitat, com després explicarem, de promoure la integració tot pressionant amb qualsevol mesura de limitació sobre el capital o la circulació de mercaderies de les empreses d’altres estats europeus situades a Catalunya, així com establir restriccions a l’entrada i residència dels seus nacionals.
Una altre qüestió seria trobar una solució més estable en la posició catalana en el continent sense l’adhesió a la Unió Europea en un període llarg o amb la possibilitat de consolidar la no pertinència a la UE amb caràcter permanent. Una possibilitat per a garantir la llibertat de comerç que és, en definitiva, un dels principals marcs d’actuació de la UE, seria ingressar a l’Associació Europea de Lliure Canvi (AELC coneguda en les seves sigles en anglès EFTA) actualment formada per Suïssa, Noruega, Islàndia i Liechtenstein, la qual, manté un acord amb la UE per participar en el seu mercat interior conegut com l’Espai Econòmic Europeu. De la descripció d’aquesta alternativa es desprèn que almenys caldria el consentiment dels quatre actuals membres de l’EFTA per a l’accés d’una Catalunya independent i, per tant, en previsió d’aquest escenari, la necessitat de conrear relacions diplomàtiques privilegiades amb els esmentats estats.
Altres camins per, malgrat la no pertinència de Catalunya a la UE, mantenir un estatus que preservi la integració en un espai de lliure intercanvi i de lliure circulació seria concloure un acord d’associació o, almenys, un acord de lliure comerç entre la UE i l’estat català. La primera via, la de l’acord de lliure associació també té molts obstacles perquè requereix la unanimitat dels estats membres de la UE i, en conseqüència, no seria factible mentre el Regne d’Espanya mantingués el seu veto. Tot i així, tal vegada no seria forassenyat preveure que la intransigència espanyola a acceptar una Catalunya independent com a membre de ple dret de la UE es podria matisar si del que es tracta és de trobar una fórmula que garanteixi una situació estable de circulació i d’intercanvi (que també beneficiaria a les empreses i als ciutadans espanyols) sense necessitat d’arribar a la plena integració de manera que el veto espanyol que s’interposaria en el cas de l’adhesió catalana no es plantegés en el cas de l’acord d’associació i s’aconseguís la unanimitat.
Pel que fa a l’acord de lliure comerç, la redacció dels Tractats Constitutius en la seva versió de Lisboa preveu que es puguin concloure tot seguint les regles de la majoria qualificada la qual cosa permet prescindir de l’oposició d’algun estat com l’espanyol. De tota manera, cal tenir en compte que caldria negociar amb els governs dels altres estats amb la força suficient per impulsar a la UE a tancar un tractat internacional sense el consentiment d’algun dels seus membres cosa que, de moment, tot i que jurídicament possible, no té precedents en el dret de la Unió ja que els acords d’aquesta mena finalment sempre s’han acabat aprovant per unanimitat.
En qualsevol cas, l’acció diplomàtica i les negociacions amb els estats europeus tant en la fase de reconeixement del nou estat independent com en les fases posteriors d’una hipotètica integració a la UE (sempre que així es decideixi pel poble de la Catalunya sobirana, com hem vist) o bé en la concepció d’un estatuts que almenys garanteixi les llibertats econòmiques i de circulació es troben vinculades a la capacitat de gestionar factors de poder i, en especial, a l’oferiment d’incentius i al plantejament d’amenaces derivats de la posició econòmica catalana i de la seva situació geogràfica.
D’aquesta manera, si, per exemple, alguns governs d’estats membres de la UE, com de moment han fet el francès i l’alemany, persisteixen en prescindir del procés català fins al punt d’arrenglerar-se amb el govern espanyol en el no reconeixement del nou estat un cop s’hagi declarat la independència i en insistir que la creació d’una nova entitat sobirana implicarà la no aplicació en territori català del dret de la UE, caldria recordar que la no vinculació catalana a aquest sistema de tractats significa que es podria entrar a qüestionar la situació de les més de set-centes empreses alemanyes o del miler d’empreses franceses que operen a Catalunya, del capital alemany i francès que s’hi ha invertit i de la repatriació dels seus beneficis o dels ciutadans alemanys i francesos residents a Catalunya. Però la capacitat de gestionar els incentius que podrien acomboiar un canvi de posició de la cancellera Merkel o del primer ministre francès Manel Valls, ni tan sols entra de moment dins l’univers de possibilitats dels dirigents catalans tenallats per la seva lògica de la legitimitat moral que, si bé pot tenir una certa incidència (especialment en el cas que la resposta espanyola per reprimir drets de participació fos abassegadora) no és l’única i ni tan sols la principal en l’escaquer de la política internacional.
L’element cabdal que un sistema de relacions diplomàtic hauria de perseguir a la recerca del reconeixement de les potències europees i, en general, de les potències occidentals, és que si no accepten tenir relacions amb un territori que genera un Producte Interior Brut de 200.000 milions d’euros anuals i que es troba en una situació geoestratègica cabdal (al quadrant nord-oest de la Mediterrània) algú altra, que no cal que sigui una potència occidental, ni tan sols democràtica, però que estigui disposada a obtenir altes rendibilitats de tenir tractes econòmics i polítics amb Catalunya, potser ho acceptarà.
Consideracions finals
La viabilitat de l’estat escocès en el context europeu i internacional en el sentit de l’adhesió a instruments internacionals dels quals ara forma part el Regne Unit sempre serà més factible i previsible, en el cas que l’Escòcia sobirana volgués integrar-se en aquestes organitzacions que hem analitzat (Nacions Unides, OTAN i UE) ja que el procés d’independència hauria adoptat un caràcter bilateral i negociat, amb lapses de temps suficients per consolidar la situació internacional d’un eventual nou estat.
En el cas català la situació és més incerta atès el gairebé segur caràcter unilateral de la secessió, per això seria de vital importància desplegar una estratègia de relacions diplomàtiques i, com a tals, basades en el joc dels equilibris de poder i en l’exercici de pressions, amenaces, així com en l’oferiment d’incentius cap als altres subjectes de dret internacional, a fi, en primer lloc, d’obtenir el reconeixement del nou estat i, en segon lloc, en cas que així s’estimés convenient per la ciutadania catalana o pels representants del nou estat, de facilitar l’adhesió a les diverses organitzacions supraestatals europees o mundials segons les regles establertes en els seus respectius tractats fundacionals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!