Comparteixo plenament l’article publicat avui per Hèctor Lóez Bofill al diari El Punt titulat “Hybris”, una combinació d’erudició intel·lectual i lúcidesa política:
L’hybris, la desmesura, l’obsessió, aquell afany que mena a la supèrbia i a fruir del mal que s’infligeix. Els déus van dictar que els vaixells grecs sols arribarien a Troia per iniciar (i guanyar) la guerra si el cabdill Agamèmnon sacrificava la seva filla Ifigènia. Agamèmnon, que estava posseït per l’ànsia d’obtenir la glòria en aquella contesa, es va llançar a acomplir amb la condició establerta i no va mostrar cap recança a l’hora de destruir la vida que havia engendrat. Certament, després d’una llarga lluita, Agamèmnon va aconseguir amb les seves hosts prendre la cobejada Troia, però en tornar al seu regne de Micenes va pagar les conseqüències del seu abús contra Ifigènia: la seva dona, Clitemnestra, i l’amant d’aquesta, Egist, el van assassinar. La desmesura, l’hybris, sempre porta la llavor de l’autodestrucció.
No se m’acut una millor manera que aquest concepte de la tradició grega clàssica per descriure la pulsió central de la política espanyola contemporània que s’ha manifestat amb una intensitat extrema en la relació amb Catalunya: l’obsessió per, com es defineix a l’article 2 de la Constitució, “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. Sols amb la dicció vehement d’aquest precepte ja es pot copsar que aquesta “unidad”, que tant ha de ser repetida, és en realitat molt feble i també que mentre aquest article sigui vigent les institucions centrals de l’Estat estaran disposades a tot per imposar el principi en qüestió davant de qualsevol escletxa que permeti percebre, ni que sigui de forma remota, la seva negació.
És com a conseqüència d’aquesta hybris espanyola que mai no s’acordarà un referèndum pactat sobre la secessió d’un dels seus territoris (i com s’infereix clarament de la interpretació del Tribunal Constitucional que subjecta la mera consulta sobre el tema a una reforma constitucional draconiana en la qual cal que s’hi pronunciïn a favor una gran majoria de representants a les Corts Generals i la majoria del poble espanyol).
Un referèndum limitat a un territori, com ja va passar amb el procés participatiu del 9 novembre del 2014, és l’expressió del pitjor dels mals perquè reflecteix la concurrència d’una comunitat política diferent. De fet, la desmesura, en el règim autonòmic, ja va tenir un moment culminant en l’episodi que alguns consideren el desencadenant de l’auge de l’independentisme: la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 per la qual es va fulminar l’arquitectura bàsica de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquell pronunciament va buscar negar la voluntat política diferenciada del poble de Catalunya que havia emergit en l’únic referèndum constitucionalment regulat que una comunitat autònoma constituïda pot celebrar cenyit al seu territori: el de reforma estatutària. El Tribunal Constitucional, el guardià de la “unidad indisoluble”, va voler demostrar que ell, i no el poble català, tenia l’última paraula sobre l’autogovern dels catalans.
Però l’‘hybris’ espanyola es va desbocar encara més quan la voluntat d’esdevenir un estat sobirà es va estendre entre la ciutadania catalana fins assolir la majoria a les institucions. En comptes de tractar amb respecte i obrir una negociació política per fer front a una demanda que mereix el vot de més de dos milions de persones, les úniques respostes són l’amenaça i la repressió. Codi Penal contra els que van organitzar el 9-N de 2014 i Codi Penal contra els que ara preparen l’1 d’octubre. Cap empatia, cap seducció, cap proposta, res que no sigui no sols la coacció, sinó la voluntat de rebaixar els catalans amb aquesta coacció i de fer-la ben visible.
Però com vèiem en la història d’Agamèmnon, l’obcecació acaba provocant el mal que en el deliri es percep com a més terrible. En el delit de les autoritats espanyoles de reprimir per la força els gestos democràtics catalans hi haurà, primer, la destrucció del sistema espanyol de llibertats i de democràcia, i després, de forma més ràpida o més lenta, la pèrdua de suficients territoris perquè calgui plantejar-se si Espanya continua existint.
Post Scriptum, 1 d’agost del 2017.
L’apunt d’avui de Ramón Cotarelo al seu bloc Palinuro titulat “La marcha hacia el fascismo” es complementa perfectament amb l’article d’Hèctor López Bofill.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!