Jaume Renyer

Quan Hèctor López Bofill va dir-me per primer cop, ja fa molts mesos, que la Generalitat seria intervinguda no el vaig voler creure,  considerava improbable que la degradació econòmica i política provocada per la fallida de l’Estat espanyol arribés a comportar aqueixa mesura.

Quan fa unes quantes setmanes va publicar l’article “La intervenció és el pacte fiscal”, li vaig haver de donar la raó. Avui, comparteixo el pronòstic dels veterans de la lluita independentista segons el qual Catalunya tornarà a viure un període de suspensió de l’autonomia com ja va succeir entre l’octubre del 1934 i el febrer del 1936. Aqueix cop, però, sense que des del Govern català es faci cap acte d’insubordinació previ equiparable al del president Companys el 6 d’octubre d’ara fa setanta-vuit anys.

La suspensió de l’autonomia està prevista a l’article 155 de la Constitució pel cas que alguna Comunitat Autònoma no compleixi les obligacions constitucionals o legals i atempti greument “contra el interés general de España”. Aqueixa eventualitat encaixa amb l’estratègia del propi govern espanyol per recentralitzar l’Estat i liquidar el sistema autonòmic emparant-se amb les mesures d’ajustament imposades per la UE. 

De fet, a aqueixa mesura excepcional ja hi estem arribant a pessics cada dia des de fa molt de temps, gairebé des de l’endemà de restablerta la Generalitat amb el president Tarradellas al capdavant. Però hores d’ara “la situació de la Generalitat” (perfectament descrita pel professor López Casasnovas ahir a l’article a l’Ara) arriba al punt d’asfixia que va pronosticar fa trenta anys Ramon Trías Fargas. Espanya va camí de Grècia, com adverteix Sala i Martin, amb una Catalunya lligada de mans i peus a la qual es vol desproveir de representació institucional per evitar que efectivament faci un acte de sobirania. </div

Post Scriptum, 16 d'octubre del 2019.

Després de la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents independentistes coneguda abans d'ahir el següent pas del poder espanyol és tornar a aplicar una altra vegada l'article 155 CE però per molts anys i sense convocar eleccions al Parlament immediatament. La passivitat institucional de Govern i Parlament és una actitud defensiva que mira de retardar el més possible aqueixa decisió que Pedro Sánchez està estudiant aplicar en el moment que li sigui més favorable electoralment. La mobilització popular d'aqueixos dies els resulta insuportable i per això la repressió policial i judicial augmentarà fins a sotmetre Catalunya a un règim d'excepció. Aqueix és l'escenari, dissortadament, més probable i el que crec que haurien de tenir en compte els partits independentistes per preveure com recuperar la iniciativa política a mig termini.

Post Scriptum, 15 de juliol del 2020.

La crisi del coronavirus ha fent patent, un cop més per si calia, fins a quin punt la gestió de l’autonomia en mans de la Generalitat ha estat degradada conscientment pel poder espanyol, fins al punt de l’humiliació. El president Joaquim Torra manté la dignitat de la institució, però no és factible servir adequadament els interessos col·lectius dels catalans amb el mitjans actuals. Certament, hi ha consellers del Govern més o menys competents, però la qüestió central rau en la infradotació competencial per fer front a la crisi multidimensional a la qual la dependència i l’espoliació econòmica en duu com a país. Aqueix hauria de ser el punt de partida realista per tal de fer front a la necessària postració del present en vistes a una superació futura, que no pot ser pas indeterminada en el temps sinó urgent. Els límits del sobiranisme pràctic són evidents, cal conservar la governabilitat de les institucions en mans independentistes, però cal bastir immediatament una alternativa creïble i viable, independentista evidentmemt.