Avui s’han conegut dugues intervencions significatives de ressò internacional brandant l’integrisme d’estat (aqueix dogma al qual hom apel·la quan no hi ha altra argument per negar els drets dels pobles) per tal d’oposar-se a la independència de Catalunya.
D’una banda, el mateix monarca espanyol, Felipe VI (l’oficialment nostrat príncep de Girona) davant l’assemblea general de les Nacions Unides s’acull a la Declaració de 1970 sobre principis de dret internacional referents a les relacions d’amistat i cooperació entre els estats per blindar la unitat del Regne d’Espanya. Aqueixa Declaració de l’ONU s’explica històricament com una reacció defensiva en pro de la integritat dels estats per mirar de mitigar els efectes que va tenir l’aprovació, l’any 1966, de la Declaració Internacional de Drets Polítics, Econòmics i Socials en la qual s’hi incloïa el dret d’autodeterminació dels pobles.
La integritat dels estats cal protegir-la internacionalment quan és vulnerada per una agressió militar exterior, però no empara la negativa a reconèixer el dret d’autodeterminació d’una població integrada en un estat que no respecta aqueix identitat i aqueixa voluntat democràtica. Per posar uns exemples recents: l’any 2011 l’ONU va acceptar l’autodeterminació del Sudan del Sud i la incorporació del nou estat, i en canvi no ha fet res per impedir l’amputació de Crimea respecte d’Ucraïna forçada per la intervenció militar de la Federació Russa, un cas flagrant de contravenció de la Declaració de 1970 a la qual s’empara el Borbó.
Per altra banda, ha transcendit una conversa d’Herman Van Rompuy, president del Consell Europeu amb Carles Boix, segons la qual el mandatari europeu afirma que la democràcia no serveix per canviar fronteres, referint-se al cas català i la consulta prevista pel 9-N. Cal rebatre aqueixa fatxendaria retreient a la UE la seva passivitat envers els estats, com Hongria o el Regne d’Espanya, que vulneren els drets democràtics bàsics dels seus ciutadans contravenint els principis fundacionals de la Unió Europea.
Les intervencions tant de Felipe VI com de Van Rompuy demostren que la internacionalització del cas català és un fet en termes de conflicte entre l’ordre estatal espanyol i el dret d’autodeterminació del poble català. La visualització internacional de les posicions contraposades entre l’Estat i la Generalitat al voltant de la consulta del 9-N evidenciaran la necessitat d’una implicació de la UE en la solució a la qual s’haurà d’arribar i que no pot ser altra que el respecte als valors democràtics que emparen la causa nacional catalana.
Post SCriptum, 3 d’octubre del 2017.
El discurs d’aqueix vespre del rei d’Espanya significa que l’Estat intensificarà brutalment allò que anomenen el “restabliment de la legalitat a Catalunya” amb el vist i plau del PSOE, a nivell intern espanyol, i de la Comissió Europea, a nivell exterior. La lluita pel dret d’autodeterminació del poble català que té un suport social i polític hores d’ara majoritari tindrà enfront dugues superestructures en fallida: el Regne d’Espanya i la Unió Europea, ambdues es juguen la seva supervivència aen el conflicte català, que agafa així una dimensió geoestratègica que el Govern de la Geeralitat haurà de saber gestionar a curt i a mig termini.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!