Per analitzar les repercussions de les eleccions europees del proppassat diumenge en la correlació de forces polítiques que actuen al nostre país cal prendre com a eix de referència el que contraposa els partits que defensen la dependència i els que estan per la llibertat.
Dit en altres paraules, els que estan pel manteniment del sistema constitucional i autonòmic i els que estan per l’autodeterminació del poble català. Altra punt de partida és impropi d’un independentista: la ficció dreta-esquerra és una impostura destinada a desdibuixar el conflicte d’interessos entre Espanya i Catalunya. Els partits que més i insisteixen en aquest fals dilema són els que defensen l’ordre establert (els conservadors contemporanis, com els han definit reiteradament intel·lectuals com Salvador Cardús o Víctor Alexandre).
Significativament, José Montilla, el màxim dirigent del principal partit d’ordre, el PSC-PSOE, va ser el primer a avançar-se a donar els resultats del seu partit amb l’argument de que Catalunya havia resistit l’avenç de la dreta, gràcies al triomf de l’esquerra. I qui ho deia és l’administrador de la dependència que en tots els terrenys pateix el nostre poble, gràcies a la col·laboració determinant del seu partit amb les discriminatòries polítiques estatals dels darrers trenta anys. La dreta és ell i tot el que representa. L’argument va ser reproduït immediatament pels portaveus dels socis menors del tripartit: ICV i Esquerra, especialment aquests darrers, exhibint després d’una nova davallada la impostura dels seus plantejaments, el sectarisme de les seves actituds i la mediocritat dels seus dirigents.
El bloc polític que representa el tripartit té com a única estratègia el desenvolupament estatutària, cercant una dependència sostenible Espanya-Catalunya. No tenen cap voluntat de deixar pas a un procés de canvi real d’aquesta situació de dominació política i espoli econòmic. CIU, l’altre pilar sobre el qual es fonamenta l’ordre establert, malgrat candidats com Tremosa i el decantament de part de la seva base militant cap a postures independentistes (Sobirania i Justícia, per exemple), no té prou força social i electoral per encapçalar un canvi de correlació de forces entre unionistes i independentistes.
L’abstenció (més el vot en blanc i el nul) ha estat l’opció triada pels independentistes que dissenteixen del sistema de representació política vigent. La CUP pot ser una opció a les eleccions al Parlament de Catalunya el 2010, però el suport donat a una llista internacionalista que ha obtingut poc més de vint mil vots (la meitat dels que va obtenir HB a Catalunya, el 1987), posa en qüestió l’expectativa d’ascens que va iniciar a partir del bon resultat a les municipals del 2007. Els plantejaments abstractes que en molts terrenys adopta l’esquerra independentista extraparlamentària, l’anticapitalisme per exemple, (que ha fracassat a Espanya -Izquierda Anticapitalista- i França -Nouveau Parti Anticapitalista), no són el camí per lograr una acumulació de forces en un nou projecte independentista.
Reagrupament Independentista faria bé en observar les claus que han portat a la candidatura Europe Ecologie a ser la tercera forca a les europees a l’estat veí. Objectius concrets, caràcter obert i no dogmàtic de la candidatura, són alguns factors que expliquen el seu exitós resultat. La base social per a un nou projecte independentista modern, plural i participatiu existeix, ara és qüestió d’articular-lo sobre uns punts de consens clars, contundents i creïbles, amb una fórmula integradora en la qual s’hi puguin sentir tots els col·lectius i els ciutadans que hi vulguin participar.
Els propers mesos, farcits d’esdeveniments determinants pel futur del nostre poble, seran decisius per bastir aquesta alternativa de regeneració i participació capaç de sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’ordre establert i els partits que el defensen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat aquesta nova aportació: Els progresistes de debò a Catalunya son els independentistes, sigui quina sigui la seva adscripció en l’eix esquerra-dreta, i els conservadors de debò son els unionistes és a dir els que defensen l’statuquo actual com PP i PSC, però a la pràctica tots els demés partits també. Necessitem que Reagrupament ens dongui l’opció de votar el 2010 al primer partit progresista que es presenti a unes eleccions a Catalunya.
Hola Jaume, estic d’acrod amb el teu comentari,amb alguns matissos
Una cosa tinc clara: estic fart d’aquests nous inquisidors d’Esquerra que a tots dels que discrepem de la seva estratègia ens diuen que som de dretes i que ja està bé que hi hagi independentistes d’aquesta ideologia
L’argument és tan pobre, tan ridícul, d’una medicoritat tal que fa feredat:
– qui són aquests senyors per atorgar títols de progressisme i conservadorisme? tenen una patent?
– són d’esquerres les polítiques que fan? no s’ho creuen ni ells; ésd’esquerres convertir-se en polítics professionals? o no serà una funcionarització d’aquests senyors?
Manresa, la ciutat on visc, és un exemple de la debacle d’ERC ( Esquerra pels nous dirigents): han perdut vots a cada elecció, però ells immutables i agafats als càrrecs
Resultat: pèrdua total de credibilitat i nova patacada a les europees, canviaran? impossible, ja no saben com sortir-se’n, emmerdats fins al coll esperen fer una jugada de pòquer, però el país i els seus ex-votants ( més que no pas votants ), ja no estan per jocs
Salut,
Que jo sàpiga la CUP ho va donar suport explícit a cap candidatura, ho deien ben clar al seu web nacional.
Quan pareix que l’independentisme sociològic augmenta, tot i la progressiva espanyolització de la societat catalana, són moltes les persones que volen, ara, redefinir-lo.
Alguns parlen de sobiranisme com Artur Mas amb la seua casa gran del catalanisme i l’elecció de Ramon Tremosa. Altres parlen d’un nou indepentisme de caire interclassista. Uns són representants del catalanisme conservador que tracta de recuperar l’hegemonia perduda i altres són uns oportunistes que només volen aprofitar-se del treball fet des de l’esquerra inpendentista, de nombrosos casals i de moltes associacions que tenim clar que l’independentiste és un moviment d’esquerres i transformador.
I no ens hauríem de deixar embaucar per aquesta classe política mediocre que ens ha dut on som. El futur està al carrer, en el dia a dia, fent crèixer l’independentisme sociològic, perquè aquesta serà l’única via que forçara aquesta mediocritat política a assumir el discurs independentista.
Que no ens enganyen amb les seues plataformes, amb els seus altaveus mediàtics. L’independentisme serà només si es transformador i només des d’una posició de força, avançarem cap a uns Països Catalans (concepte oblidat per aquests nous independentistes) lliures i socialment justos.
Salut
Te n’has d’anar a França per trobar una esquerra radical (uns trotsquistes que no tenen res a veure amb cap discurs
independentista) que et serveixi per criticar com sempre qualsevol
plantejament que qüestioni el vostre adorat sistema econòmic criminal?
i a Euskal Herria, que la tens més a prop?, resulta que aquests malvats independentistes socialistes,
d’esquerres, rojos amb cua i banyes que pinteu els neocons, són la tercera força en aquestes eleccions al seu país, malgrat les trampes dels democraticides espanyols
i ens diu que ens hem de fixar en el farsant postmodern del cohn-bendit,… si és que no s’aguanta per enlloc
apa va, aneu fer la vostra capelleta de dreta ‘sobiranista’ regional i que us provi, però deixeu d’intentar emerdar-hi la gent de l’esquerra independentista, no ens interessa per res la vostra porqueria ideològica
PD: Joan, la qüestió no és aquesta, el renyer ataca qualsevol opció
clarament d’esquerres perquè és un reaccionari com una casa de pagès,
si la cup fa un discurs d’esquerres l’atacarà, no li serveix per al seu discurs de dretes
Des del consell…
http://nacional.cup.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1256&Itemid=72
😉
Dimissió
http://www.cronica.cat/tribuna-politica/Agusti-Cerda/Decidim-Europa-dels-Pobles-Verds