Els resultats de les eleccions europees celebrades ahir, 7 de juny, són motiu de reflexió des de la perspectiva nacional catalana per tal d’analitzar l’evolució que segueix la causa que defensem els independentistes i les tendències que presenta el nacionalisme espanyol.
Pel que fa a la correlació de forces polítiques espanyoles, la tendència que apunta a una nova hegemonia del PP a mig termini sembla consolidar-se: el discurs dels populars connecta amb l’imaginari espanyol dels anys del “desarrollismo” tardofranquista (patriotisme abstracte i individualisme econòmic sense ideals col·lectius de cohesió), per això el seu electorat és immune als casos de corrupció que els afecten on governen amb impunitat (Madrid i València). També el vot PP creix a les ciutats, (mentre que el socialista es manté al món rural i a Catalunya), i entre les classes mitjanes fonamentalment degut a que capitalitza el projecte identitari espanyol amb Madrid com a megalòpolis, mentre el PSOE aposta per Andalusia com a motor d’Espanya al segle XXI.
Finalment, el PP capitalitza la seva victòria a Galícia i també a Euskadi, amb el PSOE de Patxi López com a element interposat. Als Països Catalans, creix a la “Comunidad Valenciana”, i s’estanca a les Illes Balears i a Catalunya, però recupera el paper de referent espanyolista en dissoldre’s l’aventura controla de Ciudadanos i no reeixir UPD, que va ascendint al lloc de partit frontissa en detriment dels nacionalistes perifèrics (PNB i CIU).
En definitiva, la dinàmica supremacista de l’espanyolisme s’aguditza en una fase on aspira a liquidar els problemes històricament generats per la incapacitat d’assimilar els nacionalismes perifèrics. Arxivada la fórmula zapaterista de “la España plural” entrem de ple en la fase de conflicte entre integrisme espanyol (comandat pel PP) i sobiranisme català (sense capdavanter polític, ara per ara), el PSOE en les seues diverses variants es va desdibuixant sense capacitat de trobar una tercera via i refugiant-se en un fictíci xoc dreta-esquerra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bona valoració, en dues paraules està dit.
Eleccions a Europa: Sumis com sumis, Catalunya perd.
En clau Catalana:
Si sumem els partits espanyols PSOE-PSC +PPC +ICEUa Catalunya perd. Si sumem els partits catalans CiU+ERC Catalunya perd -Catalunya no és nacionalista?, Si sumem els partits d’esquerres i totalitaris PSOE-PSC+ERC+ICEUa Catalunya perd. Sumem com sumem Catalunya perd de totes les maners possibles.
És veritat que els altres han baixat molt, és veritat que CiU de Mas ha pujat; però no arriba a res, no il·lusiona. I és que pocs ens encreiem de veritat que CiU pot tornar a guanyar les eleccions nacionals -sí en minoria-; Mas va abocar CiU a la impossibilitat de governaran si no té majoria absoluta. I tot això per haver incapacitat els pactes de CiU per governar. Madí, aquest cúmul d’ineficàcia, ha portat Mas a triomfar pírricament per dues vegades, triomfs que se sustenten en majories que no permeten governar i frustren el país. Després de aquestes eleccions Catalunya necessita anar més enllà. Cal un nou liderat, foc nou per a Catalunya. Un bon dia CiU va llevar-se “catalanista” i va deixar de dir-se nacionalista, semblava que li feia vergonya definir-se , i definitivament va perdre; perquè quan deixes de dir-te el que ets perds. Què vol dir ser catalanista? Que li/ens agraden els catalans? ës tan ambigu com idiota el terme. Jo sé el que vol dir ser nacionalista; qualsevol altra cosa es , amb perdó, fer el passarell per amagar-se i que no porten enlloc més que la derrota.
La clau no és el poder a Catalunya, la clau és la mateixa supervivència de Catalunya; i per això calen noves estratègies i eines.
En clau espanyola:
Sumeu i solament hi ha dos diputats per defensar Catalunya? Voleu més gran derrota?
En Clau Europea:
Encara creieu en l’Europa de les “Regions” que potenciarà el contrapoder als Estats que permeterà que el català es reconegui, que Catalunya s’alliberi i que… mentre guanyen tots els partits més centralistes? Sí? Esteu de broma, no ?
Catalans comenceu a pensar en vosaltres mateixos, altra cosa és assumir la derrota, això sí, DERROTA amb bones paraules, però amb tota l’ànima.
Hahaha, el senyor Ridao diu que hem inciat un nou cicle polític a l’alça. El senyor Ridao és un gran analista polític, potser tan gran analista polític com bon cap de llista va ser per les estatals de l’any passat.
Un nou cicle a l’alça?
2006 -> 416.000 vots
2007 -> 335.000 vots
2008 -> 296.000 vots
2009 -> 180.000 vots
aquí l’únic que està a l’alça és l’abstenció i la desafecció amb els polítics, senyor Ridao.