Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de juny de 2012
Cròniques d'una ocupació
1 comentari

Estat fallit, irresponsabilitat espanyola i silenci català

Ahir, Juan Luis Cebrián, ideòleg del progressisme espanyol pretesament il·lustrat reclamava des de l’edició dominical d’El País que el BCE adquirís il·límitadament tot el deute espanyol que calgués. En termes similars s’ha expressat reiteradament José Maria Aznar aparentment en un altre camp ideològic. Tots plegats expressen un capteniment característic de la mentalitat castellana, el “ensimismamiento” que els fa irresponsables dels seus propis actes, una actitud típica dels totalitarismes.

 

Josep Ramoneda, que ha estat durant dècades intel·lectual orgànic del progressisme catalano-espanyol, escrivia fa dues setmanes un article -també a El País- titulat “La doble negación del desastre” on descriu el comportament del govern Rajoy: “Contra ejemplaridad, ocultación, contra el miedo, vaguedades; contra el deterioro social e institucional, silencio”. Som davant el fracàs multidimensional de l’ordre espanyol constitucionalment reformat l’any 1978, que demostra amb Bankia la incapacitat per assumir una economia competitiva i la inoperància de les instituciones trufades de polítics mediocres.

Negar la realitat comporta com a conseqüència la incapacitat de transformar-la constructivament, per això no hi ha solució espanyola a la fallida econòmica i a la crisi institucional que duu aparellada. La resposta governamental és la involució cap un estat cada cop més autoritari, la croada anticatalanista contra l’enemic interior i la reconquesta de Gibraltar contra l’enemic exterior. La dinàmica política i social està derivant cap a una espiral de conflictes sense resolució atiats per les elits que abanderen el nacionalisme espanyol.
La societat catalana està profundament desestabilitzada per l’espoli econòmic i la dependència estatal i sense lideratge institucional propi, diferenciat del marasme madrileny. Artur Mas observa un silenci claudicant en un moment clau per projectar un missatge d’afirmació nacional de la catalanitat adreçat a Europa, mentre Duran Lleida exerceix de col·laboracionista indígena contra l’independentisme.

Post Scriptum, 21 de juny del 2012.

Entre els catalans es va estenent la percepció que el Regne d’Espanya camina cap a una altra crisi com la viscuda l’any 1898, però no és pas aqueixa la sensació que experimenten els nacionalistes espanyols que dirigeixen l’Estat. Per això resulta convenient recuperar l’article de José Luís Feito, “La economía española y el espectro del 98“, publicat a El País el 18 de maig del 1995 per seu caràcter lúcidament premonitori de la fallida actual.

Post Scriptum, 18 de juny del 2016.

Sorprenentment la qüestió de la viabilitat econòmica de l’actual sistema polític espanyol no ha aparegut durant la campanya electoral en curs, un símptoma de la desconnexió entre el supremacisme castellà i la realitat social. Però, també dissortdament, del costat català les crítiques envers l’estat fallit gestionat des de la megalòpiolis també han estat superficials i sense ocupar l’argumentari central de l’opció independentista.

Post Scriptum, 18 de juny del 2022.

Abans d’ahir a Vilaweb, una de les conseqüències de la reculada posterior al 2017 i la renúncia a plantar cara a l’espoli econòmic i la dominació política espanyola: “Empitjora la confiança dels economistes en Catalunya: l’aproven per una sola dècima”.

  1. Aquest col·laboracionistes Mas i Duran trauen els seus beneficis personals de la inhibició de tot moviment d’alliberament. Sinó són incomprensibles.
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!