Avui mateix Vicent Partal denuncia la impunitat de la violència espanyolista al País Valencià. Té raó, però l’abast d’aquest fenomen depassa l’àmbit, i la singularitat, del cas valencià i té unes causes de caràcter estructural.
Post Scriptum, 23 de juny del 2020.
L’article de Carlota Segarra, “De Felipe González a Pedro Sánchez: com l’Estat ha tancat les portes a Nissan”, publicat abans d’ahir al Nacional.cat il·lustra exemplarment el caràcter estructural de la dominació política i l’espoliació econòmica que el poder espanyol practica contra els Països Catalans.
Post Scriptum, 17 de desembre del 2020.
L’editorial de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb, “La naturalesa del conflicte és l’opressió nacional, no el pressupost”, encaixa amb el contingut d’aqueix apunt.
Post Scriptum, 12 de novembre del 2021.
Descobreixo -amb retard- una punyent reflexió de l’enigmàtic personatge Joana Gorina publicat el 27 de maig de l’any passat a Llibertat.cat que trobo dissortadament vigent: “No existeix l’opressió nacional?
“Jo havia llegit Adam Majó de jove i trobava que feia algunes anàlisis interessants. Ara, quan li llegeixo els escrits, sento més aviat decepció perquè veig que s’ha apuntat a la nòmina d’aquells escriptors que tergiversen els conceptes. L’article publicat a Llibertat.cat “El llarg ocàs del nacionalisme” és un bon exemple de l’ús espuri de les idees, una mostra elemental de fal·làcia que no superaria un primer curs de filosofia. Per raons poc comprensibles, en aquest article, Majó confon qüestions d’un nivell elemental, de manera que en resulta un text que acaba sent una crida a la desmobilització nacional.
La tergiversació de l’article és bàsica. L’autor sap, pel fet d’haver passat per l’MDT, que el terme “nacionalisme” és poc usat per l’independentisme pel perill de confusió que existeix a causa del seu ús històric; i per això s’ha preferit la denominació ‘independentista’. Però Majó confon volgudament (i vol confondre qui el llegeixi) allò que és una denominació (nacionalisme) amb tot un moviment polític nacional i acaba enfangat en la tesi “postmoderna” de la inexistència de les nacions. [Segons la ideologia postmoderna, de caràcter desmobilitzador i conservador, només existeixen els estats, les llengües dels estats etc. Les nacions sense estat – que són, en nombre, una majoria de casos al món – serien només invencions a menystenir: d’aquí el concepte manipulador de “postnacional” que serveix per a negar l’existència de l’opressió nacional].
Així, l’escrit que comentem, acaba portant de manera fal·laciosa a la conclusió que, no havent-hi ja nacions, no existeix l’opressió nacional i no té sentit la lluita d’alliberament nacional, com a tal; una qüestió que la crua realitat opressiva de cada dia nega amb contundència. Tenir un càrrec polític no hauria d’impedir veure de cara la realitat i tenir una argumentació conseqüent.”
Post Scriptum, 7 d’abril del 2022.
Amb el propòsit de menar el procés sobiranista amb el màxim rigor jurídic, per Decret 113/2013, de 12 de febrer, el Govern creà el Consell Assessor per a la Transició Nacional per mirar de combinar els principis que legitimen un procés cap a la independència amb la legalitat estatal, europea i internacional en l’Infforme nº 4, “Internacionalització de la consulta i del procés d’autodeterminació de Catalunya”, de 20 de febrer de 2013: «a) Després d‘haver intentat sistemàticament i sense èxit conciliar la seva personalitat nacional pròpia amb la pertinença a l‘Estat espanyol, Catalunya exerceix el dret a l‘autodeterminació com a últim recurs o solució per assolir, en primer lloc, el seu ple reconeixement nacional i el nivell d‘autogovern al que aspiren els seus ciutadans i, en segon terme, per acabar amb una situació de discriminació fiscal sistemàtica i de desprotecció lingüística i cultural. b) L‘autodeterminació, dirigida a establir una Catalunya sobirana, ha de permetre garantir uns drets polítics i jurídics que el sistema polític espanyol no garanteix. c) Històricament, i quan les circumstàncies polítiques espanyoles ho han permès, Catalunya ha mostrat una voluntat constant d’organitzar-se com a comunitat política diferenciada i de recuperar les seves institucions polítiques i fiscals abolides diverses vegades (anys 1714, 1923 i 1939)”.
Aqueix relat ha estat abandonat després de l’1 d’Octubre del 2017, amb uns efectes nefastos per a la causa nacional catalana, com es va comprovar abans d’ahir amb el canvi de posició de Bèlgica i la Comissió Europea en el judici al Tribunal Europeu de Justícia sobre la persecució espanyola dels membres del Govern català exiliats. L’argument que la repressió no és sistèmica l’analitza Vicent Partal a Vilaweb assenyalant les conseqüències polítiques de la deconstrucció del conflicte i la normalització de l’opressió nacional: “Sistèmic: és que no ens ho poden dir més clar. Què passa quan les institucions catalanes, i els ciutadans, continuem sotmesos a la violència judicial espanyola però els partits i les mateixes s’encarreguen de dissipar aquesta violència a còpia de renunciar a enfrontar-se al poder espanyol?”.
Post Scriptum, 2 de maig del 2022.
Abans d’ahir, Joana Gorina va tornar a fer un apunt a Llibertat.cat que val la pena reproduir en allò essencial: “Desorientació, desmobilització, rendició… i desobediència de saló“. Diu: “La desobediència ha estat el mantra esgrimit tant pel moviment independentista més transversal com pel magma alternatiu i més esquerranós. En ambdós casos, més invocat que exercitat. O més ben dit, més invocat des d’aquests partits però poc o gens seguit pels seus personatges més representatius. Algú s’ha preguntat per què tants independentistes desobeeixen les citacions judicials, però no els seus “representants”, que sí acudeixen –i massa vegades amb molta docilitat- quan els tribunals els reclamen?
Un mantra fàcil, verb molt útil per delegar uns conats de confrontació però després amagar la mà. O sigui, per mantenir l’status quo i mantenir-se a recer de les tempestats repressives, que pagaran els més ingenus o coherents. Ben mirat, actualment es parla poc de desobediència. Potser qui més en parla és el ‘Polònia’, que es mofa de la inconsistència de l’ús abusiu d’aquest terme durant els darrers anys. El partits, els seus aparells i calculadors de situacions, potser han arribat a la conclusió que els han vist el llautó. I després d’això respirem desorientació, desmobilització, rendició…”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!