En èpoques de crisi apareixen moviments que plantegen la necessitat de tornar als orígens per fer front als reptes del present actualitzant els ideals o valors fundacionals, de manera rigorosa i crítica, amb el propòsit de reconstruir un projecte polític. D’això se’n diu convencionalment retro-avantguardes.
En el terreny de les confessions religioses, concretament dins del catolicisme, un fenomen reeixit d’aquestes característiques és la Comunità di Sant’Egidio, que propugna la recuperació de l’esperit del cristianisme primitiu. En el domini de l’economia precisament arran de la crisi borsària global hom parla de refundar el capitalisme. I en el camp polític estrictament una formació històrica que presenta signes evidents de crisi com el Partit Nacionalista Basc ha vist sorgir al seu si el col·lectiu Abeberri que propugna la seva regeneració des de la pàgina http://refundacionnecesaria.wordpress.com. A Itàlia ja fa uns anys, i sense massa èxit, va nèixer Rifundazzione Comunista per recuperar el llegat de l’antic PCI.
A la política catalana és conegut el projecte de refundar el catalanisme que impulsa Convergència Democràtica de Catalunya amb el lema de la Casa Gran del Catalanisme. De moment, a ERC no s’entrelluca encara nítidament una iniciativa d’aquest caire tot i que en els darrers anys hom ha redescobert les potencialitats del republicanisme autòcton. Ni a Izquierda Unida, ni al Partit Socialista Francès, que han celebrat els respectius congressos aquest darrer cap de setmana, es percep quina serà la sortida a l’atzucac estratègic en el qual estan immersos. Per a que aquests moviments de retro-avantguarda arribin a reeixir calen plantejaments històricament ben arguments, rigorosament formulats en termes d’ideològia política i col·lectivament organitzats (no confondre amb els corrents mesiànics aglutinats al voltant d’algun líder més o menys carismàtic).
Potser la conjuntura de crisi econòmica i política global afavorirà l’aparició de moviments que apostin per reformular el comunisme com a ideologia, desproveïda aquest cop dels aspectes més dogmàtics. Així sembla deduir-se de les declaracions, per exemple, de Marga Sanz (secretaria general del Partit Comunista del País Valencià) que declara: “Hem de recuperar la nostra identitat” (El Temps, número 1274, 11 de novembre del 2008). També en aquesta línia es pot situar el projecte de Nou Partit Anticapitalista que promou a França Olivier Besancenot, líder emergent de la Lliga Comunista Revolucionària.
En general els socialistes marxistes agafaran nova volada, previsiblement, en veure revaloritzades i parcialment demostrades les seves crítiques al model de desenvolupament capitalista. És possible que en els propers anys formulacions d’aquest tipus coexisteixen amb fenòmens emergents de nou tipus i a casa nostra som especialistes en abraçar causes abstractes o nascudes en altres indrets del món. Benvingudes siguin si s’empelten en la reconstrucció nacional catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest matí quan escoltava la ràdio de camí al caixer automàtic demanaven als oients l’opinió envers la pretenció, d’alguns polítics professionals, de regular els sous dels alts càrrecs a l’empresa privada. D’entre aquests polítics professionals m’ha semblat entendre n’hi havien d’esquerra, no ho puc assegurar perquè també parava l’orella a una altra conversa, però, segurament ens donaràs llum en aquest afer. Ara quan he tornat a veure el títol de retro-avantguardes m’ha vingut al cap el programa i com que ja quasi m’he acostumat a fer-te quatre ratlles, doncs, m’he tornat a decidir. Si et resulte massa pesat, només has de dir-ho, insinuar-ho també seria suficient.
A mi aquesta mesura em resulta d’entrada, bastant retrograda, i si no m’ha fallat la oïda i efectivament la proposta és de les avantguardes polítiques doncs ja tens la relació amb aquest post. Retro-avantguardes! No us sembla Renyer, que aquests polítics que senyoregen sense vergonya les nostres institucions inhibits dels deures del càrrec volen fer veure què estan contra els disbarats que llur quefer desficaciat provoca? Jo crec que si, d’altra manera no puc comprendre una mesura tant populista i encontinent tant absurda. Jo com a ciutadà em conformaria amb una regulació de llurs propis sous i prebendes, posem per cas, ocupar-hi llocs de comandament en l’empresa privada després d’haver passat per la responsabilitat política. Un exemple? va, un del PNB, el del senyor Imaz, un arribista com tants al món de la política i avui president de Petronor. És clar, prodríem mencionar molts altres casos i més nostrats també però, he volgut comentar-hi aquest perquè no se d’on heu tret els signes evidents de crisi al si d’un partit que fa més de cent anys que fa la mateixa política, una de blanc i una de negre, una de blanc i una de negre. En aquell país ho sap tothom i no s’escandalitza ningú.
Recuperar identitats sempre serà una tasca lloable tant com la recuperació del sentit del ridícul i sobre tot de la vergonya i dignitat inherent a l’ésser humà. Una abraçada.
a casa nostra som especialistes en abraçar causes abstractes o nascudes
en altres indrets del món…un excel·lent punt de partida per a una tèsi doctoral Jaume 🙂
una abraçada
Toni