Antoni Maria Alcover era un germanòfil ferreny admirador de la potència cultural alemanya, una afinitat que no era compartida per la majoria de lingüistes i personalitats de la cultura catalana de l’època i que repercutí en la minorització de les seves tesis quan, amb motiu de l’esclat de la Gran Guerra del 1914-1918, es decantà per defensar públicament els imperis centrals. Una opinió que li costà la ruptura amb els seus col·laboradors nord-catalans com explica el també sacerdot i escriptor de Cotlliure, Eugeni Cortade, en el seu llibret “Catalunya i la gran guerra” (Rafael Dalmau Editor, 1969).
Post Scriptum, 24 de gener del 2012.
Amb retard m’assabento d’aquest apunt al bloc de Jaume Corbera: “Petita antologia alcoveriana dedicada al Consell de Mallorca” el contingut del qual comparteixo totalment.
Post Scriptum, 28 d’agost del 2017.
Aqueix estiu, a les hores vagaroses, ha anat llegint a tastets la semblança que Francesc de Borja Moll va fer del seu mestre mossèn Alcover, titulada “Un home de combat”, (Edicions Moll, Mallorca, 1962). La fesomia moral del personatge la detalla magistralment a l’epíleg: la franquesa, la ingenuïtat vertaderament infantil, la força de voluntat, la laboriositat, la generositat (el menyspreu dels béns materials) i sobretot la rustiquesa. “La marca de la pagesia la duia gravada damunt i traspuava en la seva conversa i sobretot en l’atac i la baralla, que eren per a ell actituds freqüents i gairebé normals” (pàgina 291). I, fonamentalment, patriotisme. Un home admirable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Atentament