El traspàs a millor vida -com es deia abans- de Manuel Fraga Iribarne, ministre franquista i un dels pilars de la transició de la dictadura a la restauració de la monarquia parlamentària, ha fet aflorar novament les veus legitimadores del franquisme.
Cada cop son mes nombroses les personalitats públiques espanyoles que expressen, amb divers grau d’intensitat, opinions justificatives del règim franquista, sobretot en relació al sistema de dominació política que va exercir sobre les nacions basca, catalans i gallega. Per posar un exemple recent, les paraules d’Alvaro Pombo, guanyador del premi Nadal d’enguany i afí al partit
supremacista espanyol Unión Progreso y Democracia que capitaneja Rosa Díaz.
Cal interpretar aquesta
legitimació retroactiva del franquisme com un símptoma de la crisi existencial de l’estat-nació espanyol de matriu castellana, incapaç d’integrar un projecte polític plurinacional, modern i democràtic. Assimilació o liquidació és la disjuntiva que des del poder castellà en fase de recentralització s’ofereix las ciutadans que es resisteixen a assumir la identitat espanyola i persisteixen a voler veure reconeguda la catalanitat. La crisi econòmica actual fa cada cop més evident la inviabilitat del model estatal espanyol sense l’espoli estructural dels Països Catalans. Això deixa al descobert la seva feblesa quan l’alternativa de la independència pren força com a única opció de futur pels catalans.
D’aquí neix la necessitat de recórrer al mite de la fortalesa indestructible de la unitat de l’Estat que en l’imaginari col·lectiu espanyol s’identifica amb el règim del general Franco. A Fraga, des d’aquesta perspectiva, se’l veu com un
producte il·lustrat d’aquella època, un constructor de la “nación española”, (quan realment no es així si el comparem amb l’obra constructiva dels anys vint del segle passat d’un mite oblidat com José Calvo Sotelo, també d’origen gallec).
Des de la perfèria catalana la projecció mediàtica que s’ha atorgat al seu traspàs ha estat sobredimensionada, fruit de connivència subjacent en el rerafons ideològic que predomina entre els qui comanden aquests mitjans “nostrats”, ja siguin els conservadors de La Vanguardia o els progressistes banals de
TV(E)3. La
diferència de tracte amb Heribert Barrera es frapant, un fenomen que ja es va percebre arran dels homenatges que la classe dominant subaterna va oferir a un altre
franquista impenitent com Juan Antonio Samaranch.