Avui fa un any publicava un apunt en castellà amb el resum de la meva intervenció a una jornada de debat que amb aquest títol havia organitzat la formació basca Hamaikabat a Donosti.
Els nous moviments sobiranistes a Catalunya desperten certament l’atenció de l’independentisme basc ara que s’està configurant a EuskalHerria un nou pol abertzale. Però, lògicament, cada terra fa sa guerra. Els quatre ponents catalans que vam exposar els nostres particulars punts de vista (Salvador Cardús, Toni Strubell, Quico Homs i jo) només coincidirem en el fet que s’estava obrint al nostre país un nou cicle polític.
Els camins que hem seguit a posteriori han estat divergents: Cardús dóna suport explícit a Reagrupament, Toni Strubell és candidat per Solidaritat, Homs és al seu lloc amb CIU i jo ajudo des de fora estant a Solidaritat. En tot cas, el debat a Catalunya és més electoral que estratègic, més personalista que col·legiat, més centrat al principat que amb visió de Països Catalans, però també més transversal i obert que mai. Centrat més en una visió institucional de la política que en un procés social de construcció de la nació catalana emergent, com ho prova la manca de consciència sobre la necessitat d’un sindicalisme nacional català hegemònic, entre d’altres assignatures pendents.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
no és el fruit de divisions internes propiciades per diferències ideològiques de matís, pur purisme, com passava fins fa poc. Aquesta dispersió actual es produeix per diferències d’actitud, d’estil polític i d’energia en l’actuació. Ho trobo més madur i natural. Confluiran més endavant tot seguint un procés lògic i que demana temps.
Desprès de les eleccions, s’ha de unir el dispers. Al Novembre les urnes clarificaran les forces del independentisme, llavors serà l’hora de pensar en clau de futur Estat i no en les properes autonòmiques quatre desprès.
El mot sobiranisme és pervers i enganyós, i no puc entendre com una persona del pensament i la trajectòria com Renyer encara el fa servir.
No hi ha sobirania sense independència. Les paraules signifiquen i precisen el pensament. Estovar les paraules estova els objectius i estova els plantejaments. Fer servir el mot “sobiranisme” permet al falsos independentistes i als regionalistes amagar el seu servilisme amb Espanya.
Com els agrada dir en veu alta “nosaltres som sobiranistes”. Que bé els va pensar-s’ho i quedar tan satisfets.
És fàcil ser sobiranista quan el sobiranisme no porta enlloc ni obliga a res. És fàcil amagar-se sota la capa del sobiranisme i mentrestant seguir encaixant Catalunya en el seu pitjor taüt: Espanya!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC.
Però la meva intervenció en aquests comentaris no era per parlar del mot sobiranisme -millor bandejar aquest mot- un mot com la capa de Sant Josep sota de la qual si pot amagar tot.
Aquest comentari és per fer palesa la tragèdia que representa la divisió entre Rcat i Solidaritat.
És ara, a l’hora d’entrar al Parlament amb força, quan cal primer de tot la unitat. Si no és així, a la porta de l’estatu quo encaixista actual sols s’hi faran estelles i no pas un forat per on poder entrar amb la força necessària.
Aquesta desunió ha provocat sentiments de rebuig i crítica destructora a banda de cada una de les parts que podrien sumar però ara divideixen. Jo sóc testimoni d’aquests sentiments, els he sentit expressar a membres de Solidaritat i a membres de Rcat, i el que és pitjor encara, els he sentit expressar amb cruesa als possibles votants d’una i altra alternativa en les seves valoracions en sortir dels respectius mítings.
Els protagonistes d’una i altra banda s’afanyen a dir i repetir que separats faran més feina, que són més gent a treballar, que així i ha competència … però a mi i a molts no ens faran combregar amb rodes de molí.
Diuen el mateix, els uns i els altres, estranya i natural casualitat, que sols necessiten un milió tres-cents mil votants i això els significarien seixanta-i-vuit escons.
Amb la seva tossuderia no s’adonen que d’entrada es quedaran, anant molt bé, -ciència ficció- amb la meitat pels uns i l’altra meitat pels altres. Un cop reduït el muntant de vots per cada formació la llei de Hont farà la resta i ni que tinguessin més vots el resultat serà menys diputats.
Si anessin units podrien il·lusionar gran part dels votants del “Si”a les Consultes, tot i que aquella gent eren d’origen votants tradicionals de Ciu, ERC, La Cup, ICV, PSC i de l’abstenció en diferents proporcions, En anar separats es mata la il·lusió i l’expectativa generada i molts d’ells repetiran vot o incrementaran l’abstenció.
Per madurar la intel·ligència electoral dels independentistes no calen nii quatre anys ni deu dies, només cal responsabilitat i patriotisme, patriotisme que diuen tenir però que no se’ls veu per enlloc.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC