La sobtada interrupció dels vols d’Spanair anunciada avui per la companyia d’aviació catalana pot ser el preludi de la seva fallida. Atès que la participació de la Generalitat en aquesta aventura empresarial ha estat fins ara essencial les conseqüències polítiques poden ser de també de gran transcendència.
La primera conclusió que es pot extreure de la crisi d’Spanair és que torna a quedar demostrat que amb voluntarisme no n’hi ha prou per fer reeixir un projecte empresarial encara que compti amb l’impuls del Govern de Catalunya si aqueix mateix govern
no té competències sobre les infraestructures aeronàutiques controlades per l’Estat. El fet que sigui la delegada del govern espanyol qui coordini des de l’aeroport del Prat l’atenció als usuaris desvalguts ja ho diu tot.
La segona conseqüència és que el principi comunitari de la lliure competència restringeix les ajudes públiques a les activitats privades, d’això se’n deriva que la Generalitat ja no hi pot continuar invertint mes capital. De retruc queda en evidència també la limitada capacitat dels projectes empresarials autòctons per liderar iniciatives d’interès nacional català com aquesta. Perquè La Caixa no hi ha posat ni un euro, quan aboca els que calgui per complaure els negocis i els capricis dels poders fàctics espanyols ?
La tercera lliçò: amb aquest nom no hi ha cap projecte català que es pugui enlairar.
Post Scriptum, 31 de gener del 2012.
La Vanguardia extreu també les seves conclusions del cas Spanair, sempre apostant per estrènyer encara més els vincles de dependència de Catalunya envers Espanya. Així, ahir dilluns 30, un dels articulistes oficials de can Godó publicitava que la lliçó obligada del cas és “aprendre a mesurar bé les forces que tenim”. I a doble pàgina hom pregonava que “Mas vol refer amb Rajoy l’entesa entre Catalunya i Espanya”. La cançó de l’enfadós dels autonomistes d’ahir, d’avui i de demà.