Potser la resposta catalana a la crisi espanyola serà objecte d’un altre dossier, però sobta que la referència independentista sigui explícita a l’article que tracta del punt de vista nacional basc i en canvi, no n’hi hagi cap d’anàleg referit al nostre país. Més que una omissió deliberada del diari em fa l’efecte que aqueixa absència respon a una realitat actual del panorama polític català: mentre les enquestes detecten un suport social creixent a la causa de la independència, la concreció d’un projecte d’aqueixes característiques no sembla imminent. Partits cridats a participar-hi com CDC i ERC esmercen els seus esforços en fórmules gens realistes condemnades a no reeixir, com el pacte fiscal. És a dir, estan instal·lats encara en l’atzucac del tardo-autonomisme, quan la intervenció mateixa de la Generalitat és un cop anunciat.
La primera condició per a la independència és la voluntat d’assolir-la, amb fets i no només amb paraules com demostra la pràctica política d’Esquerra en els darrers anys, per exemple. El procés d’independència en el cas català no serà pas com la partició entre Txèquia i Eslovàquia, pactat de comú acord entre les parts implicades. O el que referèndum d’autodeterminació que hom preveu per a Escòcia l’any 2014.Tot fa preveure que en ple declivi econòmic les tensions que posarà de manifest el conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal seran les pròpies d’un país desestabilitzat per les draconianes condicions de dominació a les que està sotmès el poble català. Enfilar el camí de l’estat propi exigeix un grau de realisme i responsabilitat al qual encara no han arribat els capdavanters que malden per dirigir-lo. Superar aqueix estadi significa passar d’un independentisme reactiu a un de propositiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I no deixar-te arrossegar i ser amb els mateixos de sempre que t’han perseguit i el voler perseguir fins el teu final.