Un amic m’ha fet arribar l’informe complert, elaborat pel Ministrio de Medio Ambiente, titulat: “Posible incorporación de recursos hídricos de la cuenca del Ródano al sistema hidológico español”.
Vaig mirar d’obtenir-lo a través de la web del ministeri (www.marm.es) però no me’n he sortit, ja que les informacions aparegudes a la premsa sobre el seu contingut han estat molt esparses. Bàsicament, el govern Zapatero ha volgut donar per tancat definitivament elpossible transvasament del Roine que des de sempre ha propugnat CIU. Amb aquest estudi el govern espanyol donava resposta a una resolució adoptada pel Congrés dels Diputats, al juny de l’any passat, demanant l’elaboració d’un estudi tècnic multidisciplinar per avaluar la viabilitat d’aquest transvasament. Però, sobretot, el PSOE ha volgut llençar un clar missatge polític: com deia Aznar en temps del PHN, la “soberanía española” no pot admetre l’aportació de recursos hídrics procedents de fora de l’Estat i, a sobre, per abastar només Catalunya.
Des del punt de vista del nacionalisme espanyol aquesta és una qüestió estratègica, com també ho és des del punt de vista dels interessos nacionals catalans però en un sentit invers. El transvasament del Roine pot facilitar la viabilitat d’un estat català, fonamentalment per això els partits espanyols -PP i PSOE- hi estan en contra radicalment. A més, compten amb la complicitat dels partits catalans, com ERC i ICV, abanderats del dogmatisme antitransvasista, que han saludat l’informe del Ministerio com una victòria pròpia. Personalment, sempre he defensat que de transvasaments, com menys millor certament, però si en calen, abans el del Roine que el de l’Ebre. I és que, el PSOE al País Valencià està acostant-se a les tesis del PP (“agua para todos”) i molt probablement, més aviat que tard, posarà sobre la taula novament el transvasament de l’Ebre.
El contingut de l’informe ministerial és discutible, així ho ha expressat el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, que en data 7 de maig va fer públic un comunicat (http://www.eic.cat) en el qual es resistien a donar per definitives les seves conclusions i apostaven per “realitzar una planificació a llarg termini cercant solucions definitives i des de la premissa que Catalunya és un país amb recursos hídrics insuficients“. Pràcticament, la dels enginyers ha estat l’única veu que s’ha alçat des de la societat catalana en contra de les pretensions del govern espanyol. Dissortadament, amb el seu silenci, la major part de les entitats cíviques del país s’han situat a l’alçada -ínfima- de la majoria de la classe política subalterna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Des d’una perspectiva nacional i sobirana, des d’un plantejament nacional complet -de Països Catalans, oi que m’entens?-, cal dir no als transvasaments i desenvolupar una política de reducció de despesa d’aigua i reequilibri territorial. Dir no als transvasaments no és ser subaltern d’Espanya o França ni tenir una alçada ínfima, és tenir un clar compromís amb el territori, la gent i la nació. Ni el tristpartit, ni CiU, ni els seus satèl·lits volen dur a terme una veritable política nacional de l’aigua, donat que no volen tocar el model de desenvolupament.
Aquest és el problema. No cal disfressar-ho de sobirania, en aquest cas és un problema de model.
Benvolgut Jaume,
en aquest tema no puc estar d’acord amb el teu plantejament.
A Catalunya, de recursos hídrics, en tenim més que suficients. Només cal fer-ne un ús molt més racional del que s’ha fet fins ara. Segur que d’això en podriem apendre molt d’Israel (país que tú coneixes molt bé), on amb la tecnologia i consciència adequada, han aconseguit grans resultats sobretot en el camp de l’agricultura.
El transvassament del Roina, amb l’excedent d’aigua que això suposaria, seria l’excusa perfecte per continuar amb el model de creixement urbanístic deprededor, que els succesius governs han estat impulsant durant decenis, model, que com estem constatant, a més de destruir el nostre patrimoni natural i paisagístic, ha resultat, des del punt de vista econòmic i social, un desasastre absolut. Cal apendre a viure amb els recursos disponibles, millorant en la qualitat en detriment de la quantitat.
Finalment, des del punt de vista estratègic, dependre d’un país com França, podria resultar perillós. No fós cas que un futur en tanquessin l’aixeta pel fet de reivindicar la Catalunya Nord com a part de la nació catalana.
Una abraçada i fins dijous al Círcol de Reus.