la dependència autonòmica. Furtant-nos el verdader discurs: Espanya ens escanya cultural i econòmicament, fa una política de terra cremada (per si arribem a al independència) i no ens queda més remei que endagar el camí de la secessió.
Cap perspectiva constructiva en clau nacional catalana s’albira de la confluència d’aqueixos partits d’ordre, només actituds defensives davant un poder espanyol cada vegada més opressiu. Del pacte fiscal amb l’Estat no se’n coneix ni la música i encara menys d’un eventual “pla B” quan el govern Rajoy desatengui les reivindicacions que suposadament se li plantejaran. Sentir dir a Artur Mas que el seu govern ha de retallar per evitar que l’Estat intervingui la Generalitat és una és un acte pròpi d’un súbdit més que d’un governant, com ja va predir fa una setmana Hèctor López Bofill al seu article “Tot vorejant el colapse“. I encara més, banalitzar la independència de Catalunya com a sortida del sistema espanyol de dominació política dient que “estats com Grècia, Irlanda o Portugal també estan en crisi” el situa al nivell argumental que els referents del decadent progressisme contra-independentista com Aracadi Oliveras.
Jordi Pujol reconeix -amb tardança- el fracàs de la seva aposta de modernitzar Espanya per fer prosperar Catalunya i amaga de tant en tant amb la independència. Artur Mas està mancat de l’èpica antifranquista del seu mentor i la seva “transició nacional” és una entelèquia equiparable al federalisme de Pasqual Maragall.
Post Scriptum, 3 de gener del 2021.
Aqueix article d’Agustí Colomines publicat al Nacional.cat el proppassat 28 de desembre fa justícia a la trajectòria d’Artur Mas durant la passada dècada de l’independentisme ascendent, ara estancat: “La solitud d’Artur Mas“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!