Fa pocs dies el Govern de la Generalitat va atorgar a “El Periódico de Catalunya” el Premi Nacional de Comunicació per la seva iniciativa de publicar, també en català, la seva edició diària. En el decurs de l’acte de lliurament el director del rotatiu, Rafael Nadal, va fer unes declaracions que mereixen ser objecte d’algunes consideracions.
Un aclariment prèvi: lamento que no estigui actiu l’equip “Contrastant” (www.constrastant.cat), dedicat a la lectura crítica dels mèdia publicats als Països Catalans, ja que havien dedicat estudis acurats a la manera com el diari suara premiat tractava algunes problemàtiques concretes. Ells millor que jo haurien fet eventualment una aguda reflexió sobre el rerefons d’aquesta distinció.
Dit això, com a ciutadà i lector hi ha algunes manifestacions del senyor Nadal que em criden l’atenció com la frase: “ningú s’assembla tant a Catalunya com el diari que tinc el privilegi de dirigir”. Tots els periòdics publicats al nostre país reflecteixen una visió del mateix: La Vanguardia és el diari català d’ordre per excel·lència, El País representa la pretensió de demostrar la superioritat política i cultural de l’espanyolisme sobre el catalanisme i El Periódico és la síntesi d’una catalanitat desproveïda de voluntat nacional, pensada i escrita en castellà. D’alguna manera reflecteix la base social i electoral que majoritàriament té el PSC com a partit de referència, i reprodueix a nivell mediàtic la mateixa contradicció: és el que abasta el ventall més ampli de la població, però és incapaç de traduir aquest potencial en un projecte periodístic autocentrat. El seu marc de referència és Espanya, que treguin al carrer una versió traduïda al català (tot i que és un pas cap a la normalització del català) no el converteix en un element transformador d’un ordre econòmic, polític i mediàtic basat en l’espanyolitat.
D’aquesta síntesi entre catalanitat social subjacent i inqüestionabilitat de l’ordre espanyol superposat, no se’n deriva un anticatalanisme com en el cas del País. Però la frase de Rafael Nadal segons la qual l’atorgament d’aquest premi era “un pas cap a la superació d’antics sectarismes de tot signe” és molt qüestionable, i el mateix “El Periódico” se l’hauria d’aplicar. Aquest mitjà és obertament bel·ligerant amb la concepció de la catalanitat que ha estat hegemònica fins fa pocs anys, la que s’identifica amb uns valors tradicionals que equiparen amb el pujolisme, per altra banda també és francament hostil amb l’independentisme. En tenim una mostra recent en el tractament advers a l’homenatge a Xirinacs, culminat amb un article de Toni Bolaño, ple de prejudicis i apreciacions esbiaixades, contra la representació orquestrada per Joel Joan, i en el fons, allò mateix que Xirinacs representava.
La línia d’opinió del “Periódico” deslegitima l’independentisme perquè defensa la realitat tal i com és, sense voluntat de rebatre les condicions fàctiques que ens han dut fins aquí com a poble. Per exemple, la seva oposició a la revisió de les causes del franquisme. En canvi, es mostren comprensius amb l’independentisme anacionalista que impregna el discurs polític d’alguns dirigents d’Esquerra que prescindeix de la noció de conflicte Catalunya-Espanya, que no afronta un projecte de reconstrucció nacional en totes les seves dimensions i potencialitats transformadores. Aquest tracte de complicitat no és el mateix que mostrava amb ERC abans del 2003, quan eren habituals les cròniques sobre les activitats del partit redactades amb animadversió. Avui per avui, El Periódico és el mitjà més llegit pels militants d’Esquerra.
En el panorama periódistic del país falta un mitjà escrit, en paper i al quiosc, com virtualment és a la xarxa Vilaweb: culte, radical, lliure, d’abast nacional, amb el qual es pugui anar identificant una base social independentista. L’Avui no cobreix aquest espai, és un diari nascut de la subscripció popular, que no va tenir cap projecte polític que li donés suport, i que ha acabat essent un producte sense ànima, nascut de l’acord de Lara, Godó i el Govern de la Generalitat en l’època en què Josep Bargalló n’era el Conseller en Cap. La crisi de direcció de l’Avui és també el reflex de la impotència de l’independentisme català per dotar-se d’un mitjà afí, d’un referent bàsic per anar bastint espais de sobirania.
Post SCriptum, 26 d’abril del 2020.
El Pwriódico ha esdevingut -encara més- en aqueixos anys del procés independentista l’altaveu de l’aparell d’agitació i propaganda de l’espanyolisme autoconsiderat d’esquerres contra l’alliberament nacional del nostre poble sigui amb el pretext que sigui: contra els Mossos, contra el referèndum del Primer d’Octubre, contra Puigdemont, ara contra Torra per la gestió de la crisi del coronavirus. Obviant, evidentment, qualsevol crítica l govern espanyol de torm per incompetent i corrupte que sigui, i sempre amb la mateixa nòmina de signants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
un diari al servei del PSOE, no importa la llengua.
El col·lectiu Contrastant segueix actiu. Amb menys assiduïtat, però sol publicar cròniques a tribuna.cat
…el germà del conseller Nadal (crec). Amb això s’han superat antics sectarismes i ens acostem a la pluralitat. Com va dir el president Maragall, abans de ser-ne, “Com Radio és plural perque i surto jo”. 😉
Podrà El Punt ser un dia aquesta Vilaweb en paper?
Jaume, el teu comentari amb va bé per parlar dels articles de T.Bolaño i el Mayayo sobre l’acte a Xirinacs al Palau i la carregada contra el Joel Joan a compte de l’independentisme. El Periódico va enmarcar aquets articles amb una sèrie d’opinions de persones que “van viure” les manifestacions de febrer del 1976 que evaquàven la “recreació” de J.Joan com una “manipulació” o com “un cuento xino”.
L’assumpte es que al Palau, es va escenificar una càrrega policial recordant les fotografies (Armengol) de la batussa a Xirinacs i d’altres a la manifestació. L’apararició d’una estal.lada i els crits d’independència, es veu que van posar dels nervis als que consideren que aquelles manifestacions eren “seves”. En realitat, aquestes reaccions responen a la necessitat que té una determinada esquerra (que mana a la Generalitat de Dalt) de mantenir l’hegemonia sobre el discurs històric d’aquells anys. De fet, sembla que es el seu únic discurs, doncs encara avui, els hi dona certa credibilitat el seu domini.
L’historiador Mayayo diu que aquelles manifestacions eren per l’amnistia, i que la recreació de J.Joan es una burda manipulació, doncs ni hi havien ni estal.lades, ni es cridava independencia, sino amnistia (precisament la que ara sembla que ens recorden determinats jutges i polítics per aplicar-la als feixistes). Aprofita per dir que Xirinacs no era pas un exemple de coherència (amb la noció d’amnistia) ni que havia col.lavorat en projectes sobre la Memòria ( no entraré a jutgar que entén Mayayo per Memória històrica, doncs queda clar que entén ICV-Saura, criticat per cert, per J.Benet).
Aquelles manifestacions van convocar-se “formalment” per la Federació d’ Ass.de Veins i eren per l’amnistia. Repeteixo que “formalment”. El que Mayayo i els seus (Periódico i comentaristes inclosos) no ens expliquen, es que aquelles manifestacions s’enmarcàven dins d’una estratègia política clara. Era l’Assemblea de Catalunya qui les impulsava, pero també van ser els finals d’aquesta plataforma, que recordem-ho, també parlava de l’autodeterminació. A partir d’aleshores l’AC va perdre pistonada a favor del Consell de FP de Cat. i Mayayo no ens explica el perquè. En aquells moments a Madrid i en l’àmbit de la dita “oposició democràtica” ja s’evaluava una “sortida” al règim franquista i el PC desitjava no pedre pistonada (quedar-ne exclós). A Catalunya el PSUC (el partit de Mayayo) era la força hegemònica i la seva política lobotitzava l’Assemblea i era sobre la que pivotàven tota la resta d’organitzacions més o menys radicals ( grups minoritaris sense tanta capacitat d’organització -les raons les deixo per altra moment-). Segurament en aquell moment, el propi President de la Generalitat (d’ara) debia estar a les movilitzacions sota paraigues més o menys “maoista” i els convergents, encara no havien llançat la consigna de “ara toca fer política”. L’independentisme era minoritari pero també existia.
Continuo: El Partit Comunista ( i el PSUC a Catalunya), van llançar la consigna de que era necessari “veure” si es podia forçar la situació -via mobilització social- a fi efecte d’imposar que els tingèssin en compte en la “sortida” al franquisme. Es en aquest sentit que les mobilitzacions de febrer “per l’amnistia” eren quelquom més: un “assaig general”, una “manifestació de força”. Per a la gent que hi vàrem estar, era una manifestació per la llibertat, que incloia l’amnistia, la fi dels hereus del cagaelàstics i moltes coses més….. la catalanitat…… el pais……. També hi havia gent que volia la “disolución de los cuerpos represivos”, així en castellà, perqué s’ha d’explicar tot, i las “vanguardias” tenien el seu “imaginari”, ací, a Paris o a Roma. També hi havia el “centralismo democràtico” i la voluntat del Partit Comunista, de controlar tota aquesta situació per raons obvies.
Evidentment no es van veure estel.lades. Després en vaig veure una, en una fotografia i en tinc el retall. Pero la veritat, tampoc es van veure falç i martells ni banderes vermelles, encara que en alguns nuclis es cridàva “viva la clase obrera!”, així en castellà, doncs encara es mantenia el discurs que la catalanitat “era de la pequeña burguesia” quan es volia convèncer, o era “el idioma de la burguesia”, quan s’en volia exclou-re. Mayayo diu que no es cridava independència, pero també hi havien independentistes. Si bé la premsa “del partido” va recollir les movilitzacions com un gran èxit, la realitat va ser que no el suficient i que s’obria pas la “via reformista” de pacte amb els franquistes. L’Assemblea a partir d’aquells moments ja no va ser un instrument “que interesés” al Partit. El PSUC que havia desenvolupat des de feia anys una política a la seva manera sobre la qüestió “nacional” (davant l’incapacitat o l’abandó de la resta – nacionalistes inclosos-), va començar a “redefinir” la seva política de “masses”. En poc temps “el partido” va passar la consigna d’aplaudir a la policia a les manifestacions i de cercar la comprensió en part de les forces armades i sectors “aperturistes” amb més o menys èxit. I no en va ser exclós, es més va ser el “puntal” de la transició tal i com va ser.
Si Mayayo ens parla de “manipulació” en la recreació de Joel Joan en nom de “polítiques de la Memòria”, aniria bé que explicités que les manifestacions de febrer de 1976 van ser per el Partit Comunista, el primer i únic “assaig general” de la “transició”, i no com ara diu, una movilització “per l’amnistia” convocada per la Federació d’Ass. de Veins (obviant la realitat, no a un escenari de teatre, sino en una plataforma generadora de “discurs” com el Periódico i dit per un historiador) per poder carregar així, contra l’independentisme. Qüestio encara de militància Sr. Mayayo?
Què es pot esperar d’un diari que treu a la portada la victòria del Barça com a notícia principal?
Els catalans mai arribarem enlloc amb aquests periodistes i aquests polítics. En Ridao deia en una entrevista a “El Periódico” a l’hora de presentar-se que era doctor en dret i abonat al Barça. Quin ridicul. En Benach, que mai no havia bufat cullera, ara necessita un faristol de fusta al cotxe i a més cedeix el servei de protocol del Parlament de Catalunya a l’impresentable d’en laporta (ho he viscut personalment). CATALUNYA QUO VADIS’