“España es viable”, era el titular de l’editorial del diari El País d’ahir mateix. Un dels mitjans adictes a l’ordre estatal establert des de la transició ençà publicava un text patètic que il·lustra l’atmosfera que envolta la fase terminal del mandat del president Rodríguez Zapatero.
Mentre el PP cloïa també ahir la convenció amb la que comença la seva particular cursa cap a la Moncloa, el PSOE adopta a corre-cuita mesures de política fiscal, monetària i social pròpies del programa recentralitzador que el PP utilitza per capitalitzar el nacionalisme espanyol de masses. La liquidació del sistema català de caixes d’estalvi -una competència que era exclusiva de la Generalitat a l’Estatut del 1979- n’és la darrera mostra. La política espanyola involuciona cap al pensament únic, l’integrisme d’estat i el supremacisme de matriu castellana que bunqueritza el sistema de dominació política i l’espoliació econòmica dels territoris de parla catalana.
“Hay que evitar el choque de nacionalismos en un estéril debate sobre el Estado autonómico”, es planyia l’editorialista orgànic de l’espanyolisme il·lustrat i pseudoprogre. L’Espanya plural que predicava Zapatero fa uns anys s’ha esvaït a la mateixa velocitat que la ficció del seu lideratge modernitzador. El Regne d’Espanya fa fallida no solament econòmica sinó també institucional davant dels ulls de tota la Unió Europea. La reacció dels “hidalgos” és fer marxa enrere, restaurar el centralisme sense disfresses i els mètodes autoritaris de govern. L’Estat autonòmic fracassa per causes econòmiques derivades de les prioritats polítiques (la preservació de la unitat de l’Estat) imposades en la planificació de les infraestructures, les inversions públiques, per davant del desenvolupament econòmic deslliurat de l’intervencionisme estatal.
El dèficit el genera l’Estat, no pas les comunitats autònomes i els ajuntaments, però això les elits espanyoles són incapaces de reconèixer-ho. Prefereixen descarregar la seva fúria sobre les nacions sotmeses, sobretot la catalana. Des del poder estatal interpreten la fi de la lluita armada d’ETA com la liquidació d’un problema i estan disposats a no tocar el règim excepcional de concert d’Euskadi i Navarra. Les mesures que adoptarà el PSOE des d’ara i fins al final de legislatura estan a la mateixa línia que les que adoptarà el PP quan l’any vinent arribi al poder. Espanya es reforça aparentment i de manera immediata, però renuncia definitivament a un sistema de convivènc¡a respectuós amb la pluralitat nacional i democràtica. A partir d’ara no hi ha marge perquè els catalanistes aspirin a governar l’Estat –com sospira fer Duran Lleida-, només hi ha lloc pel conflicte jurídic i polític. Dissortadament, l’independentisme català encara no és un contrincant a l’alçada del moment històric.
Post Scriptum, 20 de febrer del 2017.
El País ha estat l’intel·lectual orgànic col·lectiu del progressisme modernitzador espanyolista durant dècades. Ara que el Regne d’Espanya és un estat fallit en tots els ordres encapçala la reacció repressiva contra l’independentisme català demanant l’empresonament dels polítics catalans i la suspensió de les institucions, reconeixent d’aqueixa manera el fracàs del seu projecte i la determinació de perpetuar el sistema de dominació polític estatal i l’espoliació econòmica sobre els Països Catalans amb l’únic argument de la raó d’estat, aquella a la qual acudeixen els qui no en tenen cap.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!