Des de fa dies el foc deforesta les comarques centrals del País Valencià convertint en cendra paratges que simbolitzen la memòria col·lectiva, propietats familiars i il·lusions personals deixant en evidència la incompetència dels qui el malgovernen.
En un país on el foc forma part de la vida i de la festa, avui representa la mort i la decadència. La reforestació com la revalencianització de la societat serà lenta i necessita prèviament ser pensada -ja ho va començar a fer Joan Fuster- i aplicada políticament, (ho estan fent les noves forces emergents) . El foc de l’espoliació econòmica, de la corrupció política, de la castellanització lingüística només pot ser vençut pel foc interior, el de la passió per la vida, la terra i la llibertat, al qual hom apel·la en sentit patriòtic quan es vol il·lustrar l’energia creativa dels pobles. Escric aqueixes ratlles mentre sento els trons dels petards que celebren la victòria de “la roja”, un foc com el dels incendis forestals. El nostre foc és l’altre.
Post Scriptum, 23 de juliol del 2012.
Aqueix cap de setmana el foc ha devastat l’Alt Empordà. Hi ha hagut fins ara quatre víctimes mortals i milers d’afectats. Hi ha hagut arreu del país, com en el cas de l’incendi a les comarques centrals valencianes un sentiment d’aflicció col·lectiva, com si el foc roent ens marqués la pell i l’ànima. Aqueix sentiment vinculat a la catalanitat contrasta amb la rancúnia que expressen a la xarxa els qui ens tenen per enemics i voldrien la nostra desaparació com a poble. Renaixerem de les cendres com l’au fènix.