Jaume Renyer

Aqueix és l’encapçalament del manifest promogut per l’associació Llengua Nacional en vistes  a les properes eleccions del 25-N, el contingut del qual subscric íntegrament:

“Catalunya va demostrar la seva força amb el crit unànime de «independència» el passat Onze de Setembre pels carrers de la seva capital. D’aleshores ençà, aquells que fa quatre dies tractaven l’independentisme com una cosa infantil i poc realista, ara no han tingut més remei que rectificar i posar-se al costat del sentit comú popular. Tot plegat ha fet que, en dia d’avui, ja es comenci a teoritzar sobre com haurà de ser el futur Estat català.

Majoritàriament, els grans mitjans de comunicació o els principals dirigents polítics del país redueixen tot aquest debat al benestar material que assoliríem els catalans si fóssim amos del nostre destí. Tanmateix, aquesta visió cal entendre-la com a complementària de la reivindicació patriòtica de la nostra llengua, cultura i nació, l’existència de les quals és la raó bàsica de la independència.

Nosaltres sabem prou bé que l’ànima de la nació catalana és la seva llengua. I que si Espanya i França no han aconseguit fer-la desaparèixer, com ha estat sempre la seva intenció, ha estat perquè els fills dels Països Catalans han estat, entre altres coses, sempre majoritàriament fidels al seu idioma, malgrat els hagi costat la presó, la tortura o l’exili en moltes ocasions de la nostra història. Per a nosaltres, la personalitat i el geni nacional de la pàtria no es pot entendre en un altre idioma que no sigui el català.

Darrerament, i ateses les fermes perspectives d’assolir la independència, anem sentint opinions que afirmen frívolament i sense gens de rigor científic que en el futur Estat català hi hauran de ser oficials la llengua catalana i la llengua espanyola. Fer això seria continuar  amb el mateix ordenament lingüístic actual que possibilita que qualsevol persona pugui viure als Països Catalans exclusivament en espanyol, menystenint absolutament el català. Llavors, de què li serveix, al nostre idioma, la independència política?

Promoure l’actual estatus jurídic del català en un Estat independent és donar continuïtat a l’intent de genocidi lingüístic practicat pels governs espanyols i francès d’una manera secular. Però, en aquest cas, seria molt més greu, perquè equivaldria a practicar el suïcidi lingüístic. D’altra banda, menteixen aquells que defensen l’oficialitat de l’espanyol en una Catalunya lliure per a evitar divisions en la societat catalana per raó de llengua. Tan sols cal veure la nul·la bel·ligerància de la població catalana hispanoparlant davant la cada dia més propera idea d’un Estat català independent. Com també, únicament cal veure la joia que experimenten la majoria de pares catalans d’origen espanyol, llatinoamericà, asiàtic o africà quan veuen els seus descendents parlant un català correcte après en les escoles del nostre país.

És per això que subscrivim i exigim l’aplicació de la tesi cada dia més unànime dels lingüistes més prestigiosos de casa nostra, i també de l’estranger, que afirmen que tan sols l’oficialitat ÚNICA del català en el nostre futur Estat independent és el que pot garantir que esdevingui la llengua comuna de tots els futurs ciutadans catalans lliures, assegurant així la seva pervivència.”

El text és una crida a la defensa de la llengua catalana davant els atacs constants dels grups espanyolistes que des del mateix moment en que la Generalitat de Catalunya va assumir competències en matèria lingüística han fet tot el possible per evitar la normalització del català. Justament ara que la causa independentista és socialment majoritària des del progressisme banal, intel·lectual i polític, hom menysprea la força moral de la llengua com a contribució essencial a la renaixença del nostre poble.

Per aqueix motiu el manifest de Llengua Nacional és una acte de fermesa i de coherència adreçat a tots els catalans per tal de contrarestar les actituds claudicants que a l’avançada s’afanyen a fer renúncies per tal de defugir el conflicte Catalunya-Espanya i complaure els poders fàctics autòctons. Tan bon punt els promotors em varen fer arribar el document el vaig signar sense dubtar ni un instant, com haurien de fer aquells que s’autoidentifiquen com a independentistes i més si assumeixen protagonisme social en nom d’aqueixa causa.

La campanya dels articulistes de capçalera del diari Ara i l’Esquerra de Junqueras afegint-se a darrera hora al bilingüisme autonòmic és un gest que delata la impostura dels seus plantejaments polítics. El fet que menyspreïn el parer majoritari dels sociolingüistes, que alerten del perill pel català si aqueixes pretensions de cooficialitat prosperen, evidencia també la mentalitat perversa de qui les sosté i donen pistes sobre el seu comportament futur si el procés independentista avança. L’adhesió immediata de Solidaritat al manifest situa, un cop més, aqueixa formació a l’avantguarda de la causa de la independència.

Post Scriptum, 13 de novembre del 2020.

Han passat vuit anys des que vaig escriure aqueix apunt, d’allavòrens ençà i en ple procés independentista la llengua catalana no ha fet més que recular en nombre de parlants i en ús social arreu dels Països Catalans. Iniciatives com la de les organitzacions juvenils no són suficients per capgirar aqueixa tendència a la marginalitat i a la substitució per l’espanyol. Hi ha una responsabilitat de primer ordre per part dels partits, fonamentalment ERC, però també Junts que hi ha anat a remolc, naturalitzat el bilingüisme, renunciant a fer de la llengua senyal d’identitat i element imprescindible per a la integració dels nouvinguts. No hi ha política lingüística des de la Generalitat digna d’aqueix nom, TV3 és un agent degradant més que de recuperació i els projectes de reforma de l’escola pública promocionen el bilingüisme fins i tot allò el català encara és preponderant entre els alumnes.