Fa unes quants setmanes que alguns amics fan circular per la xarxa la iniciativa consistent en il·lustrar amb la pròpia imatge personal la reivindicació de la independència de Catalunya.
Trobo ben intencionada aqueixa idea així com d’altres de similars, però personalment no m’hi afegeixo. Darrerament me’n assabento de persones amb més o menys notorietat que es declaren independentistes. Ho celebro com un símptoma que s’extén la consciència que aquesta es l’única esperança de futur pel nostre poble. Però de la mateixa manera que hom es passa al camp de la independència es pot banalitzar el seu assoliment (com fan
Josep Fontana i d’Arcadi Oliveras, per exemple) o desfer el camí en nom d’una altra causa prioritària (la lluita contra el capitalisme, posem per cas).
El creixement de l’independentisme al nostre país no és el resultat de l’acumulació de forces a partir d’un plantejament estratègic de llarg abast (com el de l’esquerra abertzale), sinó un aluvió de voluntats sobrevingudes mitjançant diferents vies. I sovint no comporta la necessitat d’adoptar un compromís concret i personal per mantenir aquest gest d’afirmació nacional catalana. La prioritat a l’hora present són les propostes polítiques de construcció nacional i d’aquestes n’estem més aviat mancats. Només cal observar els lemes autocontemplatius del proper congrés de CDC (“una manera de ser, una manera de fer”) que recorda el precedent d’Esquerra fa uns anys (“som com som”) de resultats electorals nefastos.
Post Scriptum, 27 de febrer del 2022.
El procés independentista engegat al 2010 va ser denominat durant un temps “la revolució dels somriures”, amb la pretensió ingenua que d’aqueixa manera seria menys traumàtica. Els dirigents dels partits cercaren fins a l’últim moment la negociació amb el govern espanyol abans de l’1 d’Octubre, sense voluntat de defensar el resultat i deixar-ho en un intent sense conseqüències, com així ho ha reconegut -per a vergonya seva- Jordi Sánchez, entre d’altres. L’autoorganització popular va fer possible el referèndum i l’alta participació, un factor amb el qual no comptaven els dirigents i d’aquí la seva actuació posterior orientada a desmobilitzar la ciutadania per poder retornar a l’estadi autonòmic. Uns quants milers de catalans efectívament van donar la cara per la independència i han estat represaliats pel poder espanyol i pel govern autonòmic resultant. Aqueix col·laboracionisme mesell els impedeix admirar el coratge del poble i els dirigents ucraïnesos davant un enemic genocida com Putin i a sobre encar inisisteixen en la impostura de la taula de diàleg, com Oriol Junqueras.