Jaume Renyer

La Diada Nacional d’enguany és situa a mig camí, i no només temporalment, de la gran manifestació d’afirmació nacional del 10 de juliol i les eleccions autonòmiques del 28 de novembre vinent.

Fa dos mesos justos, el poble català protagonitzava una expressió massiva, pacífica i integralment democràtica d’afirmació nacional un cop coneguda la sentència del Tribunal Constitucional espanyol degradant l’Estatut d’autonomia aprovat en referèndum a una norma inservible per a la gestió dels propis interessos dels catalans. Així doncs, hi ha haver resposta cívica a l’acte de dominació estatal que ha significat la sentència, però no hi ha hagut resposta política institucional.

Els partits presents al Parlament han rebutjat per unanimitat (i per tercer cop tot just pocs dies després del 10 de juliol) admetre a tràmit una iniciativa legislativa popular a favor del dret d’autodeterminació. Aqueix gest resumeix les múltiple expressions retòriques afirmant prendre nota del desig del poble, d’obrir nous camins, i altres vaguetats per l’estil. El fet cert és que han acatat la demostració de força del poder espanyol i es posicionen en contra de la independència (fins i tot els professionals de la política que s’autoconsideren independentistes no paren de dir que aquesta és impossible legalment o que ho deixen per més endavant).

Aquesta mateixa classe política és la que protagonitzarà les eleccions del 28 de novembre amb propostes inviables, com el concert econòmic o hipotètics referèndums, quan no tenen ni la voluntat ni la capacitat de fer-les realitat. Els partits garants de l’ordre  estatal, el PSC(PSC-PSOE) en primer lloc, insisteixen a presentar cínicament l’Estatut sentenciat com un objetiu a assolir i  el punt final de totes les aspiracions catalanes. El conglomerat mediàtic que malda per denigrar l’opció independentista s’emplea a fons en aquesta conjuntura històrica.

Sortosament, hi ha un gruix social creixent en pro de la independència amb capacitat per resistir les pressions per reduir tota esperança al sostre autonòmic. Però, hores d’ara, havent faltat deliberadament Esquerra  a la seva responsabilitat d’encapçalar l’inpependentisme, s’han hagut de bastir noves eines com Solidaritat Catalana per la Independència que no ha tingut prou temps per madurar com a projecte polític i els seus resultats -tot i que exitosos, espero- no seran determinants.

La construcció nacional és un procés i no solament electoral, sinó essencialment socoeconòmic i cultural, que requereix eines, estabilitat organitzativa i estratègia global. Aqueix Onze de Setembre demostra que l’autonomisme està liquidat des de l’Estat, que només ofereix redoblar les condicions de submissió, però encara no som en condicions d’obrir pas a la llibertat, tot i que el camí està començat.