Jaume Renyer

L’èxit esclatant de vitalitat col·lectiva i catalanitat que ha representat la via catalana marca el punt culminant de la capacitat de mobilització del poble català, només hom podrà superar en el futur les cotes de participació ciutadana assolides ahir si abasta la totalitat dels Països Catalans.

La reacció espanyola oscil·la entre l’apel·lació al diàleg limitant a una reforma constitucional que fa el PSOE i l’immobilisme del PP i la brunete mediàtica que dóna suport a la recentralització que està menant el govern Rajoy. Per tant, tot fa preveure un període de tensió institucional i alhora de desestabilització social a Catalunya fruit de l’atzucac al qual ens aboca la negativa estatal a reconèixer la lliure expressió de la voluntat ciutadana. La incògnita està en veure com gestionaran políticament els partits parlamentaris catalans el mandat popular rebut si no hi ha consulta autoritzada per l’Estat al 2014.

El sobiranisme festiu expressat ahir als carrers i carreteres del país serà difícil de preservar en el futur immediat i cal preveure la perspectiva d’accions violentes de procedència diversa (anticapitalista o falangista) però coincidents en el propòsit paralitzant del procés independentista. La pintada realitzada ahir a la porta de la residència d’Artur Mas a Vilassar de Mar (“s’ha acabat la pau social“) no és gens anecdòtica. Salvant les divergències sobre el model social del futur estat català (com ahir es va aconseguir compatibilitzant la via catalana amb la rotllana que va encerclar la seu de La Caixa) és prioritari mantenir el nexe d’unió en pro de la llibertat i la prosperitat que van expressar tots els que ens vam manifestar ahir.