Els actes polítics al voltant de la Diada Nacional de Catalunya d’enguany s’han perllongat des de l’Onze mateix al 13-S d’Arenys. De tot plegat se’n poden extreure unes quantes consideracions.
La primera, és que dels suposats efectes benèfics de l’acord de finançament -esbombats amb tot l’aparell mediàtic addicte al règim- s’ha passat a la crítica del conseller Castells a la política anticrisi del president Zapatero (unes declaracions fetes a destemps fruit de la mala consciència per no haver dit no quan tocava ?). L’aparell del PSC immediatament ha desautoritzat el conseller teòricament més competent del Govern de la Generalitat i políticament més irrellevant. Aquesta reacció de Castells és, de moment, només una escletxa en el corporativisme governamental que caracteritza l’executiu del president Montilla.
La segona, és el rotund fracàs del boicot a la cantant israeliana Noa, promogut pel pacifisme sectari de la plataforma Aturem la guerra i recolzat per ICV. Potser som davant un punt d’inflexió en l’hegemonia de l’antisionisme a casa nostra. La tercera, és l’aparició de Reagrupament Independentista com a organització política amb capacitat de mobilització ciutadana malgrat el silenci informatiu que rodeja les activitats aquest projecte emergent, només trencades pel ressò de les paraules de Joan Carretero convidant Jan Laporta a sumar-s’hi.
La quarta, és l’èxit de les mobilitzacions convocades per les entitats cíviques (marxa de torxes a una vintena de poblacions, manifestació unitària a Barcelona), de caràcter obertament independentista. Unes demostracions de vitalitat patriòtica que contrasten amb el silenci i la desmobilització d’Esquerra durant tot el cap de setmana, resultat de l’accelerada degradació cap a l’autonomisme que promou la seva direcció.
Finalment, en cinquè lloc, la consulta d’Arenys de Munt: un èxit no generalitzable arreu de manera immediata i mimètica ja que en pocs municipis conflueixen les circumstàncies que han fet possible aquesta victòria política puntual de la causa independentista. La reacció del PSC, de Zapatero, dels poders fàctics espanyols, demostra que aquesta iniciativa marca el camí a seguir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… que ERC estigui silenciada i desmobilitzada. D’acord que estant al Govern està més “lligada”, però les declaracions de dirigents i l’activisme de militants, regidors i alcaldes ha sigut considerable i sempre empenyent les postures netament independentistes.
Salut i independència!
Bastant d’acord amb algunes de les coses que dius, amb dues salvetats:
Quan parles d’Esquerra, almenys pel que jo conec, el Vallès Oriental, hi ha hagut uns quants actes reivindicatius en diversos municipis. En això coincidiria amb el comentari del company. Sovint són actes ben reeixits, amb bona participació i nul suport mediàtic de la premsa, la qual, sempre, casualment, sempre està més atenta a altres mogudes de forces extraparlamentàries. (Curiós, no, que tinguem visions antagòniques? Crec que Reagrupament, no havent-se presentat a cap elecció, ha tingut fins ara molta atenció mediàtica dels mitjans, sobretot de la premsa escrita). Per tant, quan parles de desmobilització d’ERC no sé exactament a què et refereixes, si al fet que les entitats tinguin més gent al seguici -cosa que ja va passar l’any 2008-, o a la política de la direcció en els darrers anys, sovint no coincident amb unes part de les bases, una part de les quals es manifesta en el seguici de les entitats. No és l’ERC que molts voldríem, però tampoc és l’ERC absolutament desmobilitzada que tu veus.
Respecte al tema de Reagrupament Independentista, bé, quan arribin les eleccions ja es veurà. Que no es presenti la CUP no vol dir que no hi hagi alguna altra candidatura que no us faci la guitza també a vosaltres. Pel que fa a en Laporta, impressions: 1) on vagi en Laporta serà per guanyar, no per treure 3, 5, 8 diputats; 2) és un triomfador, però és ELL, no un equip, i no el veig sintonitzant amb en Carretero; o l’un, o l’altre; 3) amb el Barça es podia equivocar, cosa que s’ha demostrat amb les seccions durant uns quants anys, mentre que amb un projecte polític, o treus resultats per damunt de les expectatives creades, o ja et pots donar per enterrat… si no ets un partit clàssic; 4) jo el veig més a CDC o liderant una amplíssima candidatura, cosa poc probable. Compte amb en Laporta, que una cosa és el futbol i, l’altra, la política.
És clar que pot venir un període que somogui el mapa polític català, però, salvant les diferències en escons i el nom de les forces polítiques, si comparem els resultats de les eleccions al Parlament de 1980 i de 2006, veiem que hi ha uns corrents electorals que tenen continuïtat (CIU, PSC, PSUC/ICV, ERC, UCD/PP i PSA/Ciudadanos). L’aparició de noves forces pot segmentar alguns espais, però es tendirà a la confluència.