Han passat set mesos i escaig des de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, avançades precisament pel president Mas responent a l’impuls independentista expressat massivament l’Onze de Setembre proppassat.
El balanç d’aqueixos set mesos de govern de CIU i suport parlamentari d’ERC reflecteix una inoperància política que contrasta amb l’efervescència social. L’incompliment del pacte entre aqueixes dugues formacions segons el qual abans del dia d’avui es comunicaria al govern espanyol la pregunta de la consulta anunciada pel 2014 fa preveure que no hi haurà
ni referèndum ni declaració unilateral d’independència.L’autorització a l’executiu presidit per Mariano Rajoy s’havia de cursar des de les institucions catalanes no pas mitjançant una carta redactada per l’antic president del Parlament Joan Rigol mancada de valor jurídic i emanada d’un organisme formalment inexistent com la Plataforma Nacional pel Dret de Decidir. Llevat de Solidaritat, que no en forma part, cap dels partits assistents -CUP inclosa- va fer notar la inconsistència del procediment.
Enmig d’aqueix ambient de vaguetat, dissabte el Consell Nacional d’UDC va proclamar que el partit liderat per Duran Lleida també aposta per convocar la consulta l’any vinent, quan tothom pot veure que realment fan tot el possible per tal que no es dugui a terme. Aqueixa actitud em recorda la de la direcció d’ERC davant el referèndum de l’Estatut del 2006, quan volia votar sí mentre feia campanya sense convicció pel no tot preparant el terreny per reeditar el pacte del segon tripartit.
Entre la classe política autòctona hom tracta de la mateixa manera la reforma de l’Estatut, el pacte fiscal i la consulta per la independència amb una inèrcia en els comportaments davant qüestions tan radicalment diferents que delata majoritàriament la manca de voluntat i capacitat per afrontar un conflicte polític amb l’ordre estatal establert. Mentrestant, el govern espanyol agreuja les condicions de dependència política i espoli econòmic a que està sotmesa Catalunya, manté al govern de la Generalitat en una situació de bloqueig impedint que pugui aprovar el pressupost d’enguany i mira de desestabilitzar encara més la vida social per tal d’esquarterar el consens majoritari en pro de la independència. Josep Ramoneda aportava una anàlisi encertada del moment actual a l’article aparegut al País de fa sis dies titulat
¨La Cataluña postautonòmica”.En contrast amb l’estancament polític el sobiranisme cívic està mobilitzat en propostes de futur en tots els àmbits de la vida social, econòmica i professional. Atès que els partidaris del manteniment de l’ordre estatal ho confien tot als partits i les institucions espanyoles només es mobilitzen a la contra, reaccionant negativament a les iniciatives de canvi que convergeixen en la causa de la independència. L’ANC aglutina i serveix de referent cívic a l’electorat de CIU i ERC, mentre que el denominat Procés Constituent promogut per Teresa Forcades i Arcadi Oliveras enllaça amb l’espai ideològic de les CUP i l’anticapitalisme autòcton que condiciona el suport al procés independentista a que tingui aqueix caire. Una
barreja de les posicions d’aqueixes dugues tendències es va poder apreciar al concert per la llibertat d’ahir dissabte, on no va faltar l’antisionisme tot i que l’ambaixador israelià va expressar fa mesos que l’estat hebreu respectarà la voluntat expressada per Catalunya,
a diferència del palestí que aposta per l’unitat d’Espanya.Malgrat aqueixes febleses i incongruències en aqueixos set mesos el municipalisme independentista -l’AMI- s’ha demostrat potent i àmpliament majoritari, no passa el mateix al món universitari on predomina ideològicament el progressisme banal i advers al nacionalisme català. En el món empresarial i sindical les posicions majoritàries són les d’expectativa i conjunt la projecció internacional de la causa nacional catalana és positiva en comparació al descrèdit que acompanya a la crisi institucional i econòmica que afecta al Regne d’Espanya.