Aqueix cap de setmana l’activitat política del nostre país ha estat centrada a les mobilitzacions populars hagudes a Perpinyà, per tal d’esborrar el Tractat dels Pirineus, i a València per protestar contra el tancament de Canal 9 ordenat pel govern autonòmic presidit per Alberto Fabra. Per la seva part el president Artur Mas està fent una visita amb sentit d’estat (català) a Israel.
El conflicte que contraposa el poble català amb els estats espanyol i francès pren una dimensió d’abast nacional que mai fins ara havia assolit, alhora que es projecta a escala global també amb un potencial desconegut fins al moment. De fet, el cas català és la qüestió nacional més rellevant que té plantejada la Unió Europea, un cop encarrilat per vies institucionals democràtiques el dret d’autodeterminació d’Escòcia.
Les manifestacions d’autoafirmació nacional com la d’ahir a Perpinyà, i les lligades a reivindicacions sectorials com les viscudes al País Valencià (en defensa d’una televisió pública, de qualitat i en valencià) i a les Illes (en defensa d’un ensenyament públic, de qualitat i en català) es complementen de forma que conformen la base d’un model de país en construcció. Subsisteix, però, el problema de manca de direcció política col·legiada amb capacitat estratègica per impulsar i fer viable -al Principat i arreu- l’assoliment dels objectius – la “consulta” a Catalunya, el canvi de govern a les Illes i al País Valencià- que les dinàmiques territorials tenen plantejats.
El fet cert i evident és que existeix una mobilització cívica nacional que respon a les condicions cada cop més gravoses de la dominació política i l’espoli econòmic que l’ordre estatal imposa arreu dels Països Catalans. Aqueixa dinàmica contradictòria entre els interessos catalans majoritaris i les prioritats espanyoles defensades pels partits hegemònics -PP i PSOE-, que aqueix cap de setmana mateix han insistit a qualificar d’innegociables a les seves respectives convencions, porten la dialèctica política Catalunya-España a un atzucac. El sistema institucional espanyol està en plena involució i no ofereix vies democràtiques per resoldre aqueix conflicte. Per això la intervenció de les institucions europees i dels estats més influents a la nostra àrea geopolítica tenen una importància determinant arribat el cas.
La visita del president Mas a Israel té una transcendència que no va assolir el president Pujol en viatges anteriors, l’actual mandatari representa un govern que aspira a passar de l’estadi autonòmic a construir un estat català. La seva presència a l’estat hebreu denota la voluntat política per proposar al nostre poble un model exitós de reconstrucció nacional, com ho pot ser també Corea del Sud. Aqueixa actitud contrasta amb la predilecció del progressisme autòcton envers a règims fallits com el que ha bastit a Veneçuela el difunt Hugo Chaves o per propostes abstractes emparades sota la capa d’un anticapitalisme primari.
En quant a l’al.lusió a Corea del Sud potser que ho desemvolupessis. O ho dius per sim-patia?