David Bajona és analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (www.ceec-cat.org) i ha redactat aquesta ponència (http://www.congrescatalanista.cat/img/David_Bajona.pdf) per encàrrec dels organitzadors del Tercer Congrés Catalanista.
Partint de la situació actual, quan Catalunya no té competències en matèria de defensa, els sectors nacionalment conscients de la necessitat d’un estat propi hem d’elaborar un pensament estratègic en matèria de seguretat nacional catalana. El treball de David Bajona és una magnífica síntesi de les prioritats a abordar en un futur, més o menys immediat, segons com evolucioni la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol.
El nostre poble havia tingut una vocació militardeterminant en el procés de construcció nacional iniciat a l’època medieval i els darrers testimonis d’aquesta tradició arriben fins a la guerra del 1936-1939. Francesc Xavier Hernàndez Cardona ha publicat en tres volums una excel·lent “Història militar de Catalunya” (Rafel Dalmau, Editor, Barcelona, 2001) que recupera aquest passat gloriós.
Pel que fa a l’actualitat, les diverses controvèrsies que envolten el desplegament i l’actuació del Mossos d’Esquadra tenen a veure, i molt, amb la redistribució de funcions dels cossos de seguretat de l’Estat. David Bajona, també en aquest terreny de la seguretat pública dóna les claus d’una interpretació de la realitat i projecta cap al futur les línies mestres d’un concepte propi de seguretat nacional per a Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jaume,
En el seu moment, vaig fer d’objector de consciència i sóc dels qui creuen que cal mantenir el valor del pacifisme. Ara bé, també sóc realista i considero necessària la creació d’unes forces armades pròpies de caràcter dissuassori. La ponència d’en Bajona em sembla una opció més que raonable atesa la dimensió demogràfica i física del nostre país. Tot i això seria partidari d’unes forces armades mixtes, això és, un contingent d’uns 30.000 militars professionals i un model de mil·lícies semiobligatòries a l’estil Suís, amb un període inicial d’instrucció breu, i serveis periòdics en unitats tancades, un servei civil alternatiu, i la plena incorporació femenina a la tasca defensiva. Tu que coneixes Israel, deus saber que el Tsahal s’inspirà precisament en l’exèrcit helvètic, i francament els hi ha anat molt bé, tenint en compte la seva delicada posició geoestratègica. Que ningú no m’entengui malament. Un servei militar d’aquest estil no és tant per aspectes purament militars com de cohesió nacional. Una companyia de persones de categories socials diferents, que al llarg de vint anys es troben deu dies l’any a jugar a soldadets té una capacitat de generar cohesió absoluta, i més en un país fràgil com el nostre. A Suïssa els ha anat perfecte. Fins i tot, quan van plantejar suprimir el servei militar obligatori en un d’aquests periòdics referèndums, la proposta va sortir derrotada amb escreix, tal és el poder cohesionador de la defensa nacional (la lleialtat personal de la unitat).
Evidentment, caldria mantenir una indústria de defensa potent, tot establint convenis amb altres estats per a intercanvis tecnològics, com Suècia o Israel, relació que podria ser molt profitosa.
L’anàlisi d’en David Bajona em sembla – de forma global – encertat. Ara bé, crec que partint de la pregunta base “quines necessitats defensives tindrá una Catalunya sobirana?” poden sortir diferents respostes. A partir d’aquí, crec que el pragmatisme ha de ser l’única guia. Realment podrien unes forces armades convencionals – catalanes i per tant petites – assegurar la defensa del país enfront de exèrcits molt superiors? Jo crec que no. Hem de cercar d’altres vies alternatives per tal de fer bon ús dels recursos – sempre minsos comparats amb els de moltíssims països. L’opció d’unes forces a l’estil helvètic em semblen molt raonables. Aquestes hauiren de complementar-se amb uns serveis d’intel.ligència funcionals i altament tecnificats.
Segons el meu parer un exèrcit convencional, com l’espanyol, no ens serviria de res. I, personalment, no necessito que fagin desfilades ni bestiesses per l’estil. Sí, aquí surt la meva vessant antimilitarista.
Eficàcia versus espectacle…em quedo amb la eficàcia.
Tanmateix, crec que es bó que comencem a parlar obertament d’aquestes coses. Estem construïnt país. Salutacions.