Jaume Renyer

El cap de setmana passat vaig ser a Euskal Herria, xerrant amb els amics que m’acollien a sa casa mentre esmorzàvem van fer-me notar que gairebè tots els aliments eren de producció autòctona.

Concretament provenien de quatre famílies d’Iparralde que abastien de forma estable una quarantena de llars d’aquell poble de la costa de Bizkaia. D’aquesta manera evitaven el despoblament de les comarques euskalduns de l’Estat francès i posaven en pràctica el principi de solidaritat imprescindible en tota comunitat nacional que vulgui superar crisis i boicots de tota mena.

Al nostre país el sindicat Unió de Pagesos, les cooperatives agràries i algunes empreses de distribució d’aliments s’esmercen a promoure els consum de productes catalans entre la ciutadania, amb un suport institucional insuficient i un èxit mediàtic relatiu.

El nostre és país de grans cuiners, però només alguns com Santi Santamaria (dissortadament traspassat de forma prematura) vinculen el seu prestigi culinari als condiments nostrats dels seus plats. La qualitat de vins, olis i fruita -dolça o seca- és excepcional i en canvi els preus que obtenen els productors estan per terra i la difusió comercial fora de l’Estat espanyol és baixa. A part de les deficiències estructurals de la política agrària de la Generalitat als darrers trenta anys, la manca de competitivitat dels productes de la terra i la inhibició dels consumidors té unes causes que emanen de la situació de dominació política i dependència econòmica que suportem com a poble. La preferència atorgada als vins espanyols a les cartes dels restaurants en detriment dels vins catalans reflecteix aquesta situació.

 
Antoni Vilanova, un bon amic meu, duu fa mesos una campanya particular de cartes als diaris, a l’INCAVI i als principals restaurants demanant la promoció dels vins catalans. Heus aquí la que va fer arribar a La Vanguardia el 19 de setembre proppassat:

“El vi a Catalunya

La columna del 15 de setembre en relació amb els vins de la DO Empordà de Quim Monzó és superba i realista i toca de fons el que molts pensem, diem i alhora critiquem.

Resulta sorprenent observar que en alguns dels establiments gastronòmics més emblemàtics de Barcelona les DO catalanes són pràcticament inexistents. En un de concret, que forma part dels anomenats top, en els deu vins negres recomanats hi havia representació de les DO de Ribera del Duero, Somontano, Madrid, Toro, Utiel, Alacant, Rioja, Navarra i Bordeus. Quant a vins blancs: Rueda, Valdeorres i Xile. Cap vi en català.

Pel que fa a la carta de vins en general, disposaven de 24 marques de Rioja, 28 de Ribera del Duero, 21 de Bordeus i així fins a 14 DO d’altres comunitats. En aquesta extensíssima llista, Catalunya està representada bàsicament pels vins del Priorat (15), Empordà (2), Penedès (3), Pla del Bages (1) i Montsant (1). És evident que alguna cosa no es fa bé des de l’INCAVI o des de les mateixes marques catalanes, quan l’enòleg més prestigiós del món, l’americà Robert parker, col·loca entre els 20 primers vins del món 7 de DO catalanes i, en general, establiments de primer ordre en la restauració a Catalunya estan encara sotmesos a la “riojitis” i “riberitis”.