Quan encara no han passat ni vint-i-quatre hores des que s’han tancat les urnes als cent-seixanta sis municipis on s’han celebrat les consultes sobre la independència de Catalunya, ja es poden fer algunes valoracions provisionals a l’espera de que els esdeveniments que previsiblement es produiran en les setmanes a venir les vagin confirmant o desmentint.
En primer lloc, la mateixa celebració de les consultes ja és en si mateix un èxit, ja que és un acte sense precedents a Europa Occidental: els ciutadans s’organitzen al marge dels partits i de les administracions per reclamar l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquesta capacitat organitzativa espontània dels sectors amb més consciència nacional no pot ser homogènia a tot el territori i per tant els resultats obtinguts són també desiguals. Però s’ha demostrat que on s’ha arribat a la població amb una campanya de proximitat (pobles petits i viles mitjanes) la participació i el nombre de vots favorables a la independència ha estat molt elevat.
En segon lloc, lògicament, en un moviment ampli i plural la dificultat és cohesionar-lo per poder sostenir una estratègia a mig termini. Aquesta responsabilitat, en condicions normals l’haurien d’assumir els partits polítics, però aquí -ara per ara- no és així. És més, fins i tot alguns líders de partits que teòricament han donat suport a les consultes aprofiten les divergències sorgides entre els organitzadors per sobredimensionar-les, cercant deslegitimar així el moviment cívic que les ha fet possible. L’anunci d’una nova iniciativa legislativa popular per l’autodeterminació té sentit perquè reclama als partits presents al Parlament de Catalunya que facin a les institucions allò que animen a fer als ciutadans al carrer.
En tercer lloc, els partits d’ordre han fet de la defensa de l’Estatut l’argument central del contra-independentisme, ocultant que l’autonomisme no és fruit d’un pacte sinó l’acceptació de les condicions de dependència que l’Estat imposa al nostre país. Allò que no poden païr els defensors de l’ordre social i econòmic establert és que la reivindicació nacional (no pas un abstracte progressisme social) és el catalitzador de les esperances de millora socioeconòmica i regeneració democràtica d’una societat en declivi per mor de les arbitràries polítiques estatals. En tot cas cal impulsar les consultes del febrer i de l’abril de l’any vinent i alhora anar forjant la candidatura transversal a les eleccions al Parlament de la qual Reagrupament Independentista n’és el nucli impulsor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Carles Mora a l’òrbita de Reagrupament utilitza la seva posició a la Coordinadora de la Consulta per la independència per impulsar una ILP que ningú ha demanat. D’on ha sortit la proposta de provocar un referèndum vinculant el 25 d’abril? D’aquesta manera només es fomenta la paralització dels sectors més conservadors proclius a anar a votar, perquè els seus representants (CDC i UDC) s’espanten.
Voleu córrer massa, i amb “malas artes”.
Una mica més de paciència i companyerisme si us plau!