Durant tota la jornada d’avui s’ha celebrat al Centre Cívic Fort Pienc de Barcelona una conferència de debat independentista convocada per una trentena de col·lectius culturals, cívics i polítics per analitzar el moment que viu el nostre país.
Entre els convocants hi havia l’associació patriòtica Catalunya 1640, Catalunya Acció, el Cercle d’Estudis Sobiranistes, Estat Català,el Moviment de Defensa de la Terra, el Memorial 1714, el Partit Republicà Català, Unitat Nacional Catalana i Reagrupament (la relació completa es pot trobar a http://conferenciaindependentista.wordpress.com).
Al matí hi ha hagut un col·loqui entre les entitats convocants al voltant de la situació actual del moviment independentista que ha acabat amb uns punts mínims d’acord en pro de la continuïtat de les trobades i les propostes concretes d’unitat d’acció que es vagin formulant.
Per la tarda hi ha hagut un acte públic que ha estat seguit per un centenar llarg d’assistents, amb intervencions de portaveus de les entitats organitzadores i parlaments de Patrícia Gabancho, Alfons López Tena i Rut Carandell. Agustí Soler ha pronunciat unes paraules de cloenda i tothom ha acabat cantant Els Segadors. En el decurs de l’encontre s’han posat de manifest dues línies d’intervenció: els que treballen per canviar la direcció estratègica del partits parlamentaris catalanistes (CDC i ERC, bàsicament) i els que aposten per crear un nou referent polític.
Personalment he sostingut que allò més adient és articular un pol de coordinació en base a projectes concrets (com per exemple “Deu mil catalans a Brussel·les”) que vagi creant les condicions per la unitat d’acció des de la pluralitat més que no pas crear una organització unitària.
De manera complementària, he opinat que no hi haurà hegemonia independentista fins que no se superi la separació actual entre eix nacional i eix social, que en realitat prima exclusivament el segon i ha acabat instaurant una esquerra transversal, abstracta i anacional sense contingut social real. L’eix nacional inclou per si mateix els elements d’un canvi social que ineludiblement es produirà en cas concretar-se un projecte d’autodeterminació.
Som en una conjuntura històrica equivalent a altres moments crucials per a l’independentisme: l’any 1969, (escissió del FNC per crear el PSAN), l’any 1979 (creació de Terra Lliure i l’estratègia de moviment d’alliberament nacional), l’any 1989/1991 (refundació d’ERC i dissolució de Terra Lliure). Enguany, és el moment de recomposar l’independentisme, cívic i polític, com a alternativa al final de l’autonomisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord amb el que dius de moment clau: però sóc molt optimista en aquest sentit. Quan es varen donar els anteriors moments de divisió/transició, l’univers independentista era una fracció del que és ara. Si, des de les opcions d’acció podem trobar els punts en comú en lloc de fracturar-les, tenim una possibilitat real d’assolir una proporció social suficient per a lograr la nostra fita principal. Però tinguem clar que desunits, no farem res! Res de maniqueismes i acceptem les diferències, cercant però les avinences!