Jaume Renyer

Lluís Companys encara és un símbol de la Catalunya nacional (més enllà de la seva trajectòria política) inadmissible per l’ordre espanyol establert, incapaç també de trencar totalment amb el franquisme. La negativa d’ahir de la junta de fiscals del Tribunal Suprem espanyol n’és una prova més.

Post Scriptum, 25 de març del 2018.

Avui, la policia alemanya ha detingut el President Carles Puigdemont a instàncies de l’espanyola justícia. Setanta-vuit anys després de la detenció del president Lluís Companys per la Gestapo, Alemanya ja no és nacional-socialista, però Espanya continua essent franquista i Catalunya encara és una nació ocupada que lluita per la seva llibertat. La guerra d’Espanya contra Catalunya desfermada el 1936 va ser el preludi de la destrucció d’Europa a mans dels règims feixistes, ara el lliurament eventual del nostre president al poder espanyol pot ser el preludi de la destrucció de la Unió Europea a mans de l’eurodespotisme.

Alemanya, i la UE, ha abandonat els kurds a mans d’Erdogan, ha permès fins ara la repressió espanyola contra el poble de Catalunya. Si fa el pas de legitimar definitivament la supressió de les llibertats democràtiques en un territori que es regeix per un Estatut que no ha votat i per un govern que no ha escollit, se situarà al mateix nivell que Turquia i Rússia. S’haurà acabat el miratge de les societats obertes europees i els conflictes interns s’hi multiplicaran. Per contra, si Alemanya preserva el president català de la venjança espanyola obrirà la porta a la regeneració de la democràcia europea front als totalitarismes que la corquen. Lluís Companys encara presta serveis a Catalunya ja que la memòria de la seva ignominiosa mort plana sobre la consciència dels governants dels pobles que van patir el nazisme.

Post Scriptum, 24 d’octubre del 2021.

Magnífic article de Josep-Lluís Carod-Rovira abans d’ahir a La República, “Contra Companys”:

Si tots els personatges històrics acostumen a tenir partidaris i detractors, a rebre elogis i crítiques en proporcions diverses, no és cap secret que la figura de Lluís Companys i Jover, cada any en aquestes dates, quan se’n commemora l’afusellament, és objecte del més visceral dels atacs, de la crítica més ferotge i de les acusacions més despietades, tant sobre la vida privada, com sobre la pública. En el primer cas, ell mateix, en la paròdia de judici a què va ser sotmès, va referir-s’hi clarament desmentint-les, atès el caràcter abjecte de les falsedats amb què era assenyalat. Tot de pensaments, mentides i rumors pretenen, encara ara, embrutar-ne la figura, en una mena de lapidació pública a les xarxes socials i en certa premsa, talment com si amb un sol afusellament no n’hi hagués hagut prou i calgués tornar a col·locar-lo davant d’un escamot d’execució del cos d’infanteria de l’exèrcit espanyol, com l’octubre del 1940. En fer setanta anys de la seva detenció pels nazis i el lliurament posterior a la policia espanyola, a Ar Baol (La Baule, en francès), a la Bretanya, on s’havia refugiat després de la caiguda del país en mans de l’exèrcit d’ocupació de Catalunya, vaig tenir l’honor de representar-hi el govern de la Generalitat, com a vicepresident, en un acte commemoratiu en què, a més de catalans de la Comissió de la Dignitat, participaren les primeres autoritats locals, amb una actitud exemplar de col·laboració institucional i, sobretot, de consciència nítida del caràcter de l’acte. Es tractava d’un batlle pertanyent a la UMP, el partit de la dreta republicana francesa, com el seu adjunt a la batllia, un antic militar, excap de la regió de París i de les forces franceses a Bòsnia. Tant conservadors com demòcrates i republicans tenien una idea molt clara del que havia significat l’ocupació alemanya al seu país i de la legitimitat de la resistència que s’hi organitzà per combatre-la i eren, doncs, ben conscients de la significació política que revestia aquella commemoració. Hi intervinguérem el batlle i jo, en el meu cas en francès i català, abans d’haver-hi descobert un monòlit que recorda, en ambdós idiomes, que aquest s’alça just a la cantonada del carrer on es refugià el president amb la muller, Carme Ballester, fugint del braç potent d’unes fúries que aterraven la ciutat d’ideals que volíem bastir, per dir-ho en mots de Màrius Torres. De sempre, Ar Baol ha estat una destinació clàssica de turisme familiar i tranquil, amb una platja de dimensions espectaculars i d’una bellesa plàcida, que pertany a tres municipis. La casa on s’allotjà el president, d’una arquitectura tan esvelta com senzilla, existeix encara i té, com totes les altres de la mateixa zona, el mateix aire de discreció i quietud que Companys devia cercar-hi en aquella època tan convulsa.

Gemma Aguilera ja en narrà amb encert i detall la detenció a l’obra Agent 447. L’home que va detenir el president Companys. Des d’aquell moment, i al llarg dels mesos que encara li restaven de vida fins al seu crim d’estat, Companys va patir un autèntic turment, un veritable calvari d’humiliacions, tortures i vexacions pel simple fet de ser el president de Catalunya, democràticament escollit. Reclòs a la presó parisenca de La Santé, com ho havia estat abans Francesc Macià, fou conduït a Madrid, on els jerarques del franquisme l’exhibiren en privat com un trofeu, talment una fera aconseguida en una cacera, i arribaren a tirar-li cacaus i monedes fent-ne befa i escarni. La notícia de la seva mort, coneguda amb molt de retard arreu del món, en una Europa que es dessagnava amb l’avenç del nazisme, la diàspora republicana en plena expansió i Catalunya silenciada, causà un impacte majúscul en el món de l’exili català. I fou allà on, precisament, el primer monument alçat a la seva memòria, obra de l’escultor català Joan Serra, s’erigí a Montevideo (Uruguai), el 1944. Però, per més que avui el seu nom honori places i carrers, passeigs i avingudes, escoles i centres culturals o cívics i siguin nombrosos els monuments d’homenatge a la seva figura, així com també premis, medalles i distincions, el cert és que Companys continua provocant incomoditat mal dissimulada en uns i hostilitat absoluta en d’altres que voldrien esborrar-ne el record. Per a la dreta catalana, de vegades vestida de catalanista i tot, el nom de Companys sempre ha provocat una gran incomoditat. I, per a tot el nacionalisme espanyol, des del nacionalsocialisme fins al socialnacionalisme, una hostilitat absoluta. Per als uns és l’advocat dels treballadors i rabassaires, l’amic del Noi del Sucre, Marcel·lí Domingo i Francesc Layret, el republicà del 14 d’abril, el president de les hores difícils, del 6 d’octubre i el 19 de juliol, la guerra, l’exili, la detenció i l’afusellament. Hi ha qui li perdona la vida només per la seva mort, com si no hagués fet res més. I, per a d’altres, Companys és, només, “un president d’esquerres”, obviant-ne la dimensió inequívocament republicana i el seu compromís nacional amb el país, com quan assegurava: “Ells odien tot allò nostre. Si les seves plantes trepitgessin el territori català el nostre idioma seria perseguit, les nostres institucions escarnides, la nostra gent sotmesa, els nostres costums befats.” Un president que, com tot el govern català, va veure’s desbordat el juliol del 36 amb l’esclat revolucionari i un seguit de calamitats ben lamentables, però que setmanes després, en recuperar les institucions el control del país, s’abocà a restablir la poca normalitat possible en temps de guerra, dedicat a salvar no sols el patrimoni artístic, sinó centenars de vides de clergues i elements dretans, com explicà l’advocat defensor en el consell de guerra. És el Companys que lliga el futur de Catalunya al combat contra el feixisme internacional, des d’un patriotisme “universal i obert, perquè sent la solidaritat humana i especialment se sent agermanat amb les democràcies socials del món”. El pare d’un jove amb una minusvalidesa que es nega a emprendre la ruta d’Amèrica perquè vol localitzar el fill, el Companys que paga en el seu cos tota la ràbia anticatalana dels franquistes, tota la violència física dels torturadors del règim, tota la fòbia de la dictadura contra la democràcia. És aquest Companys republicà, catalanista i d’esquerres, tot ell, el que no poden sofrir. El president valent que és conscient, en les seves darreres paraules davant l’escamot d’execució, de per què l’afusellen: Per Catalunya! I amb un home així, qui pot sentir-s’hi incòmode?”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!