L’anunci segons el qual el consorci que haurà de gestionar el Centre Internacional per la Pau de Montjuïc neix amb el vist-i-plau dels grups municipals del PP i el PSC a l’Ajuntament de Barcelona té una rellevància política que cal analitzar des de la perspectiva de les relacions de dominació d’ Espanya sobre Catalunya.
En primer lloc, la titular del ministeri de Defensa espanyol és Carme Chacon, cap de llista del PSC a les eleccions espanyoles del 9 de març de l’any passat. En res s’ha allunyat de les posicions dels qui l’han precedit en el càrrec: Montjuïc és l’escenari d’una derrota humiliant dels exercits castellans durant la guerra de Successió i el símbol de l’ocupació militar de Catalunya des d’aleshores fins avui. Allí és on van afusellar el president Companys i ni se’n penedeixen ni permetran que esdevingui un lloc de remembrança nacional catalana. El nacionalisme espanyol demostra tenir més memòria històrica que els “soi-dissants” catalanistes: no es retiraran de Montjuïc, com a màxim s’avindran a compartir-ne la gestió amb un esotèric centre “internacional per la pau” (quina pau ?, quines nacions ?).
En segon lloc, l’Ajuntament de Barcelona s’avança a pactar, en termes claudicants, qüestions d’interés nacional català abans que el Govern de la Generalitat hi hagi donat el seu vist-i-plau: l’aeroport del Prat, l’estació de la Sagrera, subseu de Madrid 2016 i ara Montjuïc són exemple de com la institució que hauria de representar el Cap i Casal de Catalunya actua com a explorador indígena al servei de l’espanyolisme.
En tercer lloc, aquesta fórmula del consorci copartícipat per l’administració estatal té els seus precedents en la posada en marxa del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (cultura anacional de qualitat) o l‘Institut Europeu de la Mediterrània (absorció per part de la diplomàcia espanyola de l’Institut Català de la Mediterrània creat a l’etapa Pujol). L’objectiu d’estat és evident: impedir la generació de polítiques nacionals pròpies des de les institucions catalanes i, sovint, amb la complicitat dels partits autòctons.
I en quart lloc, el PP és testimonial a Catalunya, per tant, el PSC per mantenir la seva hegemonia té al seu abast (a baix preu) la contribució dels populars i poden brandar aquest acord puntual a l’Ajuntament de Barcelona per amenaçar amb extrapolar-lo a la Generalitat aplicant la majoria (fraudulenta) que els partits espanyolistes formen a la Comunitat Autònoma Basca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el mail obert de l’1 d’abril en Partal ja ho deia “La coalició de govern basca té majoria a l’Ajuntament de Barcelona”. No han trigat gaire a fer-la servir aquesta majoria.
Puigcercós farà una conferència sota el simpàtic títol de “L’esquerra que decideix”. Vés a saber a quina esquerra es refereix. Al seu darrer post anomenat “Reveladores confessions” diu que “El PSC va resultar no ser tan obedient com la sucursal navarresa del PSOE. Ni tan clarament espanyolista com la delegació del PSOE a Euskadi.” Ja saps que també diuen que estan construïnt un estat propi. Extraordinari.