Analitzat des d’una perspectiva nacional catalana els procesos judicials a Camps i Matas tenen altres punts de coincidència. Ambdós ex-presidents són exponents de les elits de notables autòctons castellanitzats, de nissaga familiar en el cas del valencià, més recent en el cas del mallorquí. Ambdós han accedit als seus respectius càrrecs governamentals per oferir noves glòries a Espanya més que per vetllar pels interessos del comú de valencians i mallorquins.
Explícitament, han actuat com a subalterns de l’ordre espanyol i han permès l’espoli econòmic dels seus ciutadans en benefici de la metròpoli castellana. Ambdós van tancar filas contra la proposta de Pasqual Maragall de bastir una euroregió catalano-occitana (La Vanguardia, 25 de setembre del 2003) per tal d’afavorir el ruinós “eje de la prosperidad Mallorca-València-Madrid.
Políticament, la situació d’espoli fiscal i dependència política del conjunt dels Països Catalans es pot descriure com el cas més flagrant de neo-colonialisme al si de l’Europa comunitària. Camps i Matas han actuat com ho feien els servents de l’imperi espanyol en altres èpoques, col.laborant a la destrucció de la identitat autòctona per suplantar-la per una espanyolitat forçada.
Les victòries electorals que els van permetre accedir al poder autonòmic cal interpretar-les dins d’aquesta lògica de dominació política. La mateixa que explica l’actual hegemonia del PP en terres valencianes i mallorquines malgrat els reiterats casos de corrupció. Joan Mir ho va explicar molt bé fa anys en un article titulat ¨El dret de cuixa¨. Els casos que impliquen Camps i Matas són anècdotes dins un saqueig global i estructural del nostre país, que no es pot aturar des de l’autonomisme -tal com demostra dia a dia el govern dels millors a Catalunya- sinó amb un projecte viable i creïble d’independència i regeneració democràtica.
Post Scriptum, 20 de gener del 2012.
Atès el seu caràcter panoràmic sobre el feix de casos de corrupció al País Valencià lligats al Partido Popular reprodueixo l’article de Josep Torrent “Tierra de Saqueo” publicat a El País el proppassat 15 d’aqueix mes.
Post Scriptum, 11 de gener del 2018.
Al cap dels anys, les sentències judicials (encara que molt benèvoles) han condemnat els dos ex-presidents autonòmics per greus delictes de corrupció, demostrant -un cop més- el caràcter estructural d’aqueixes pràctiques per part del Partido Popular. Una realitat que en qualsevol estat democràtic duria a dimissions i noves investigacions judicials al Regne d’Espanya succeeix a l’inrevès: des del poder hom encobreix la cleptocràcia sistèmica que impregna l’ordre imposats per les elits dominants, tal com van exposar encertadament Joan Lluís Pérez Francesch i Damià Del Clot en un llibre recent.
Els altres partits espanyols actuen en connivència amb el Partido Popular tot permetent la degradació accelerada del simulacre d’estat de dret que impera des del 1978. El gest de la portaveu del PSPV-PSOE apuntant a la procedència de la il·legalització del PP en aplicació de la legislació de partits polítics no prosperarà de cap manera a Ferraz.
Post Scriptum, 24 de gener del 2018.
Avui Ricardo Costa (exhibint polsereta rojigualda) ha assenyalat a Francisco Camps com a responsable últim del finançament delictiu de PP en una maniobra de defensa procesal encara per evaluar judicialment i políticament. Avui he recordat que em va sobtar dissabte llegir aqueix article d’Arcadio Espada “Colaborando con la injustícia” (El Mundo, 21 de gener d’enguany) presentant a Camps com una víctima d’uns delators sense credibilitat. Banalitzant la corrupció estructural del PP, com una manera de preservar el règim monàrquic coronat pel cunyat d’Urdangarín. Ciudadanos és el relleu polític per preservar un sistema d’espoliació econòmica i dominació política sense el qual el Regne d’Espanya resulta un estat fallit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un altra qüestió és si és ètic o interessant per la societat a la que es deuen.
La qüestió no és si Camps, Matas, Urdangarin entre altres han estat acusats com a broc gròs de uns determinats interessos, més que la importància delictiva o reprecusions en la socitat de allò del que se’ls acusa.
I que per si soles aquets delictes no justifiquen ni de lluny, ni són responsables directes i lesgislatius de l’actual crisi espanyola generalitzada.
Per què altres com Zaplana, Bono, … i qüestions amb assumptes majors i de molts més diners no han estat perseguits per la justicia espanyola?
Hi ha qui decideix a qui es persegueix i s’investiga fins al fons a qui no?
I en canvi altres tenen les manys lliures per uns determinats interesos d’Estat a Madrid?
Pot ser per què Camps i Matas representaven uns interesos que feien nosa als interesos i necessitats expansionistes de Madrid i les FAES.
Per què aquets han estat escorcollats fins a límits insospitats per un centenars de euros i altres que han menejat els fils i molt més no.
No debades al Congrés del PP de Valencia els Aznar, Mayor Oreja i companyia treien xispes contra una dreta valenciana i balear amb una voluntat pot ser més pragmàtica i menys dogmàtica nacional espanyola
Una dreta valenciana i balear en hores altes que pot ser es sentien més fortes, recolçades, i des-inhibides amb els seus èxits des del propi punt de vista ideològic que pot ser no volien plegar-se davant aquets interessos expansionistes a Madrid i les FAES.
Però això és un missatge en clau espanyola, els valencians i balears són ‘poca ropa’ com a organització i depenen directe de Madrid i les FAES com a òrgan ideològic espanyol, la voluntat del qual ningú pot defugir o qüestionar.