Benjamin Netanyahu és el candidat vencedor a les eleccions d’avui a Israel encapçalant la llista del Likud tot i que la seva aliança amb Avigdor Libermann d’Israel Beiteinu no ha retingut els nombre de diputats assolits el 2009.
Les eleccions d’avui han ratificat el dinamisme del sistema polític israelià en el qual els partits i les coalicions es formen, creixen i desapareixen amb una velocitat desconeguda en altres estats democràtics contemporanis. Hi contribueix força el fet que la representació política no és una carrera professional, com s’escau a Catalunya i Espanya, per exemple, amb els resultats nefastos que comporta (corrupció, mediocritat, corporativisme). Així, avui ha emergit el partit centrista Yesh Atid amb gairebe vint diputats i la nova líder dels laboristes -Yacimovich- ha fet remuntar Avoda fins als quinze escons.
Havent-se retirat Ehud Barak del camp laborista i de la cursa electoral, l’esquerra israeliana no ofereix una alternativa viable al lideratge de Netanyahu. Els indignats israelians que varen protagonitzar una protesta massiva i cívica fa gairebé dos anys (no tenen res a veure amb el discurs anticapitalista i antidemocràtic dels indignats nostrats) han revitalitzat el Partit Laborista però no fins al punt de disputar l’hegemonia al Likud. El conjunt dels partits de centre-esquerra poden arribar a la cinquantena d’escons i esdevenir components imprescindibles d’una majoria parlamentària amb el govern que presidirà
Benjamin Netanyahu que haurà d’afrontar immediatament l’amenaça atòmica iraniana, entre d’altres qüestions estratègiques pel poble jueu.
Els partits àrabs només arriben als dotze diputats atesa la baixa participació d’aqueix sector de la població, i això que són explícitament bel·ligerants contra el sistema polític israelià (
com Balad que condemna sistemàticament la política de defensa d’Israel), com és el cas del recent conflicte a Gaza, i s’embarquen a les “flotilles de la llibertat” que els progres antisionistes occidentals fleten per deslegitimar l’Estat d’Israel. La influència de les faccions palestines que cerquen la destrucció d’Israel -Hamas i Fatah, entre d’atres- entre la població àrabo-israeliana és limitada, com ho han demostrat les eleccions d’avui.
Post Scriptum, 8 de febrer del 2013.
Recomano la lectura d’aqueix article de David Harris publicat ahir a El País, “Obstáculos para la paz entre árabes y israelíes“.
Post Scriptum, 20 de març del 2013.
El nou govern de coalició presidit per Netanyahu està decidit a donar un tomb estratègic afavorint la implantació de la població israeliana a Galilea, Judea i Samària i el deserr del Neguev, cloent així l’era Barak caracteritzada per la contenció dels nous poblaments en aqueixos territoris. Danny Danon, vice-ministre de Defensa ho ha deixat clar en unes declaracions recollides per L’Orient-Le Jour.
Post Scriptum, 22 de gener del 2017.
Benjamin Netanyahu és hores d’ara el cap de govern que més temps ha ocupat aqueixa responsabilitat des de la fundació de l’Estat d’Israel l’any 1948, superant el mític David Ben Gurion, electoralment no té rival però les estrictes normes de conducta política
poden encalçar-lo, com ja li va passar a Isaac Rabin quan va ser ambaixador a Nova York.
Post Scriptum, 22 de gener del 2018.
L’analista de The Times of Israel Raphael Ahren sintetitza en aqueix article avui el resultat de l’estratègia de Netanyahu: “While PM cements US support, Abbas fails to recruit EU as new peace broker”.