Amb aquest títol, que per si sol ja és indicatiu de l’estat de la qüestió, surt a la llum aquest mateix juliol el quart volum -monogràfic- de la revista Cultura, editada pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Molt encertadament, aquesta publicació governamental dirigida per Sebastià Alzamora, encara un debat polifònic en el qual intervenen setze autors que analitzen un tema crucial pel futur del nostre país: fins a quin punt Barcelona és encara el Cap i Casal de Catalunya ?. De totes les col·laboracions les que trobo més lúcides i punyents són les de Patrícia Gabancho (“Barcelonisme contra catalanitat, una pugna perversa”) i Ferran Sáez (“Barcelona, capital …. de què ?”), on exposen les causes i les conseqüències de l’actitud bel·ligerant del govern municipal contra la catalanitat en nom d’un localisme barceloní (que de fet, és espanyolisme militant). A partir dels anys vuitanta, els successius alcaldes socialistes: Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu forcen una transmutació d’identitat convertint la catalanitat en una “cosa” passada de moda, prescindible i políticament reaccionària comparada amb el cosmopolitisme que la ciutat adquireix en desprendre-se’n.
Pasqual Maragall va apostar per ser la segona capital d’Espanya arran de l’èxit de les Olimpíades del 1992 i Jordi Hereu s’ha avingut a oferir la ciutat com a subseu de Madrid 2016(amb el vot d’Esquerra), dos gestos explícits d’interiorització de la dependència respecte el poder espanyol radicat a Madrid i de renúncia a liderar un projecte de país sobirà. El Barça, recuperat com a referent de la catalanitat per Joan Laporta, ha invertit parcialment (de moment) la dinàmica assimilacionista a l’espanyolitat promoguda des del tripartit municipal (i des de l’altra banda de la plaça de Sant Jaume).
No hi haurà possibilitats d’invertir la situació de dominació política que pateix el nostre país sota l’ordre estatal espanyol sí Barcelona no lidera aquest canvi històric. I, tot i que la coalició de govern liderada per Hereu va a la baixa, el PSC té a la recàmara el suport del PP per ocasions puntuals, com ja es va evidenciar quan van mantenir la presència del ministeri de Defensa al consorci del Castell de Montjuïc. Malgrat això, l’independentisme ha de trobar un missatge creïble i modernitzador per a les grans ciutats, Barcelona al capdavant, de regeneració democràtica després de trenta anys de control socialista dels grans ajuntaments basant-se amb una catalanitat integradora. La batalla de les properes municipals del 2011, serà tan important com les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any vinent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En efecte, la qüestió “local” és bàsica. En cinc anys, la xarxa AVE situarà totes les grans ciutats d’Espanya a 2-3 hores de Madrid de forma molt còmoda. Aquest és un fet tecnològic i econòmic extraordinari en la percepció del que són les Espanyes. És a dir, Madrid serà el centre urbà natural d’un seguit de suburbs perifèrics (en el sentit anglosaxó). Entre ells, probablement, Barcelona. Serà una ciutat culta on es viurà millor que a MAdrid, amb el mar i una clara tendència a l’especialització turística. Uan espècie de Miami en competència amb les zones turístiques del País Valencià. Pero no serà ni Washington ni New York.
Si hi ha historiadors per aquest blog, fóra bo encetar el debat perquè el catalanisme del S. XIX té un dels seus eixos en la potència industrial de Catalunya (amb les pertinents contradiccions sobre el proteccionisme i altres etcèteres). Però ara l’escenari ha canviat molt.