Amb el triomf del Barça avui a Wembley guanyant la quarta Champions Leage el club català ha entrat en una nova dimensió, la dels mites, esportius en aqueix cas.
Bé la podríem anomenar la Barça Revolution, una amalgama de catalanitat, “conllevancia” amb l’ordre espanyol, i ara també amb l’islamisme políticament correcte de la Qatar Foundation. Però de tot plegat en surt un producte genuïnament català, amb uns jugadors i tècnics sorgits de la gent de la terra o de joves forans adaptats ràpidament a una mentalitat que desperta admiració arreu, menys a Espanya ja que malgrat la dominació política i la dependència econòmica que exerceix el poder estatal sobre el nostre país, no se’n surten en aquest terreny.
Post Scriptum, 29 de maig del 2017.
Passats els anys, el balanç de Rosell i Bertomeu és patètic nacionalment malgrat haver-se adherit al Pacte Nacional pel Referèndum, revaloritzant-se amb el temps l’etapa Laporta. Sí hi hagués eleccions a la presidència qui seria el candidat que reprendria la flama de la catalanitat i l’excel·lència esportiva i cívica ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El Barça ens fa passar molt bones estones i posa més que ningú a Catalunya en el món. És estrany que amb una marca tan potent, posats a deixar de banda o l’esquena a l’Unicef i no trobar altres formes de finaçament que la publicitat a la samarreta, no hi hagi cap empresa catalana que es publiciti d’una manera tan fantàstica com al pit dels jugadors del Barça. Codorniu, Freixenet, Torres (potser tenen limitacions legals ? pel seu producte), Cola-Cao, Xupa-xups, o altres que ara no se m’acudeixen Banc Sabadell o Caixa Bak, Gas Natural, …. Potser les xifres de la Qatar Fundation són massa altes per a les empreses catalanes, però sembla estany.
D’alta banda em pregunto com s’ho fan els grans equips de la lliga professional de basquet dels USA (NBA) o de futbol americà per no portar publicitat a la samarreta i el millor equip del món de futbol diu que no té més remei que dur-ne ?
Però et puc dir que m’he passat dos cops per la plaça Catalunya i, a banda de veure també l’anecdota d’algunes persones disfressades de tribu urbana, he vist centenars de persones grans, amb consciència social i política.
Entre aquesta gent fins em vaig trobar dos exmilitants del PSAN i CL dels anys vuitanta. I un munt de gent dels MC, LC, antinuclears, etc. d’aquells temps.
I Jaume, toquem de peus a terra: amb el Barça han donat una lliçó de civisme i organització, al contrari dels holligans que trinxen el mobiliari urbà sota la bandera subvencionada d’un país integrista musulmà (Qatar, ja saps).
De tant en tant cal qüestionar les febleses del Barça, que també intenta fer-nos espanyols de moltes maneres, i mesells.