Encara esta per escriure una obra historiogràfica que en faci balanç amb rigor i perspectiva, personalment, revisant allò que escrit i viscut en aqueix període no hi veig factors que permetin afirmar que va ser una etapa imprescindible per tal d’arribar com a poble al punt on som ara. Certament que el pujolisme necessitava un relleu al 2003, però fora d’aqueixa afirmació genèrica no veig les avantatges per a la causa independentista en l’aliança PSC-ERC-ICV. Inicialment, la vaig recolzar per disciplina de partit creient que Esquerra tenia voluntat i capacitat estratègica per liderar allò que hom denominava aparentment l’esquerra nacional. Però ben aviat vaig comprovar directament que no era així.
Post Scriptum, 20 de desembre del 2020.
El llibre d’Antoni Batista, “ETA i Nosaltres”, (Pòrtic, 2020) inclou una referència a la crisi de govern a la Generalitat arran de la filtració a l’ABC de la reunió entre dirigents d’ETA i ERC, mentre Pasqual Maragall és va resistir a demanar a Josep Lluís Carod-Rovira que dimitís com a conseller en cap el nucli dirigent d’Esquerra sí que ho va fer, el clan Puigcercós/Vendrell/Vall. S’ha explicat poc l’encalçament intern per desplaçar-lo de la secretaria general, posteriorment de la presidència i finalment del partit, emparant-se del seu bagatge ideològic però distorsionant-lo fins al punt de contraposar nacionalisme i independentisme. El clan liderat per Puigcercós va dur ERC a la desfeta electoral pel seguidisme respecte del PSC, la incapacitat per liderar l’independentisme que s’ha fet evident en l’actual etapa dirigida per Oriol Junqueras.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Primer he pensat que tenies raó en la segona part.
La vivència emocional va ser anterior amb l’ascens d’ERC i amb el canvi d’en Maragall. ERC el va fer President. La primera cosa desagradable va ser la presa de la plaça de sant jaume per la militancia socialista el dia de la presa de possessió que va semblar un cop d’estat.
El 2003 però va ser l’any del començament del canvi social i culrtural català que es demostrà via electoral. A Òminium Cultural , als socis i món barcí que elegí Laporta com a president del FC Barcelona, i a les eleccions al Parlament amb l’ascens d’ERC i el lideratge de JL Carod Riovira. Els electors – una fracció dels catalans – va escollir ERC.
Llevat del primer cas, moltes coses, partits i persones s’han cremat i desacreditat, i ara som una majoria els que volem la llibertat i la independència de Catalunya.