Jaume Renyer

Robert Surroca en va fer una semblança biogràfica que ha estat publicada pel digital Racó Català del 26 d’agost del 2009 i que reprodueixo tot seguit:

Antoni Turró i Martínez L’Antoni va néixer, a Barcelona, el 15 de maig de 1915. Com veiem ha tingut una vida llarga i, com ara escoltareu, realment plena, penso que el millor record que ens pot deixar es precisament el seu exemple d’una vida de lluita per Catalunya. Fill d’un matrimoni mixt, pare català i mare espanyola –de Murcia- completament integrada. De ben jove ja va sentir inquietuds catalanistes: va fer-se soci del CADCI (el Centre de Dependents del Comerç i de la Industria) on s’aferma el seu independentisme. Ingressa a “Nosaltres Sols”, des d’on s’entrena en exercicis militars i pràctica d’armes. Participà en els fets del 6 d’octubre a Barcelona, amb escamots de Nosaltres Sols; primer fent-se forts al terrat del Palau de la Virreina –on hi havia l”Atracció de Forasters”- i després enfrontant-se, a la Plaça del Teatre, amb les tropes que havien atacat el CADCI, impedint-los-hi que anessin Rambles amunt enganxant el Ban de Guerra. La policia el deté al carrer, però en un descuit es pot escapolir del camió on el duien pres. Quan part de l’exèrcit i els feixistes espanyols es solleven a Barcelona, el 19 de juliol, pren part en l’assalt a la caserna de les Drassanes.

Posteriorment s’allista a les milícies d’Estat Català que ja s’havien fusionats amb Nosaltres Sols!. Amb aquestes participa en el desembarcament a Mallorca. L’aviació italiana i el boicot del govern espanyol en no donar suport a l’expedició catalana van frustrar aquella acció, fet que va deixar, en mans del feixistes, una plataforma per llençar els atacs aeris a tota l’àrea del Països Catalans. Cal remarcar l’actitud del socialista Prieto, Ministre de la Guerra, que quan es van demanar els vaixells pel reembarcament va dir: “Dejadlos, ya vendrán nadando” Com a caporal telegrafista és destinat al front d’Osca a la 33 divisió (antiga columna Durruti). Al cap d’uns mesos ingressa a l’Escola de Guerra, d’on surt com a tinent del cos d’enginyers amb el número ú de la seva promoció. Se’l destina al front de l’Ebre, on l’exèrcit de l’Est queda desfet, és ferit i evacuat fins Olot.

Passa la frontera amb la seva divisió on feia funcions de capità. Es internat als camps de concentració d’Arles, Barcarès, St. Cebrià i, finalment, a l’anomena’t camp dels catalans a Agde. Quan França és ocupada s’integra a la resistència en el “Resau Alibi-Maurice”, organitzat per Jaume Cornudella i on estaven incorporats els membres del Front Nacional de Catalunya, organització en que l’Antoni i milita a partir del 1942. Dins els rengles de la resistència realitza missions de guia de fugitius i d’informació dels trens militars alemanys del nus ferroviari de Miramàs, a prop de Marsella, on ell residia. Tot i que sigui dit de passada cal remarcar que els catalans ens podem sentir orgullosos –legítimament orgullosos-  de l’aportació catalana a l’alliberament d’Europa, homes com en Turró ho van fer possible. L’any 1965 torna a Catalunya, incorporant-se, altre cop, Front Nacional de Catalunya.

En Turró,  home vital i ple d’inquietuds, participa en un munt d’organitzacions i iniciatives de caire cultural i patriòtic. Arran de la seva tornada comença a interessar-se per les emissions de paper moneda català, fetes durant la guerra,  dedicant-se a la seva recerca i estudi a fons. Fruit d’aquest treball en són les publicacions dels catàleg-llibre “El paper moneda català 1936-1939”, “El paper moneda del País Valencià” i “El paper moneda català a la Franja de Ponent”. Va ser fundador de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’ Institut d’Estudis Catalans. Com a resultat dels seus treballs numismàtics ha estat guardonat amb diversos premis. Però el que vull explicar, per que no es conegut, es que en Turró va reunir la millor col·lecció d’aquests bitllets, per la qual va rebre ofertes monetàries molt, però molt elevades, tant d’Espanya com d’Estats Units. Va dir-me que no volia que la col·lecció es disgregues i que tenia de quedar-se a Catalunya, aleshores vaig posar-me en contacte amb en Solé Sabaté que era el director del Museu d’Història de Catalunya, i amb l’Antoni vam acordar la cessió al Museu amb la condició de que hi hagués una exposició permanent d’aquests bitllets. No es el primer cas que es dona a casa nostra de que la iniciativa privada, i un esperit de servei i generositat, salva un patrimoni històric molt important.

Aquesta generositat l’ha portat ha donar els seus òrgans, que puguin ser útils, per altres persones. L’Antoni era un home senzill, d’aquests que passen desapercebuts, però els que el vam conèixer sabem que es tractava d’una gran home, d’aquests homes no prou coneguts que han fet que Catalunya, la nostra Pàtria, sigui encara el que es. Però vull acabar amb les seves paraules, amb una mena de carta testament que va fer-me a mans el 10 d’agost del 2005. Deia així: “No hem puc queixar de la meva vida, he tingut patiments i alegries, he fet tres fills, he plantat arbres i he escrit quatre llibres. He fet la guerra, he patit els camps de concentració però me n’he sortit i he sobrepassat els 90 anys. He estimat i m’han estimat i la meva  ha estat una vida plena”.

Post Scriptum, 27 de novembre del 2022.

Ressenya biogràfica de Antoni Turró i Martínez recollida al web de la Comissió del 90è aniversari de Nosaltres Sols:

De ben jove ja va sentir inquietuds catalanistes i es va fer-se soci del Centre de Dependents del Comerç i de la Industria(CADCI), on s’afermà el seu independentisme. Després ingressà a Nosaltres Sols!, des d’on s’entrenà en exercicis militars i en la pràctica d’armes.

Participà en els fets del Sis d’Octubre del 1934 a Barcelona amb escamots de Nosaltres Sols!; primer fent-se forts al terrat del Palau de la Virreina  i després  a la Plaça del Teatre,enfrontant-se a les tropes que havien atacat el CADCI impedint-los que anessin Rambla amunt enganxant el Ban de Guerra. La policia el detingué  al carrer però en un descuit es va poder escapolir del camió on el duien pres.

El 19 de juliol de 1936, quan part de l’exèrcit i dels feixistes espanyols es sollevaren a Barcelona, va prendre part en l’assalt a la caserna de les Drassanes. Posteriorment s’allista a les milícies d’Estat Català que ja s’havien fusionats amb Nosaltres Sols!, i participà en el desembarcament a Mallorca l’agost del 1936.

Com a caporal telegrafista fou destinat al front d’Osca a la 33 divisió (antiga columna Durruti). Al cap d’uns mesos ingressà a l’Escola de Guerra, d’on en sortí com a tinent del cos d’enginyers sent el primer de la seva promoció. Se’l destinà al front de l’Ebre, on l’exèrcit de l’Est quedà desfet. Va ser ferit i evacuat fins a Olot.

Passà la frontera amb la seva divisió,en la que feia funcions de capità, i fou internat als camps de concentració d’Arles, Barcarès i Sant Cebrià i, finalment, a l’anomenat camp dels catalans a Agde.

Quan França fou ocupada s’integra a la resistència en el “Resau Alibi-Maurice”, organitzat per Jaume Cornudella i on s’hi havien incorporat els membres del Front Nacional de Catalunya, organització en la qual l’Antoni hi milita a partir del 1942. Dins els rengles de la resistència realitza missions de guia de fugitius i d’informació dels trens militars alemanys del nus ferroviari de Miramàs, prop de Marsella, on ell residia.

A l’exili, l’Antoni Turró es va casar amb una noia occitana filla d’un cap d’estació de trens. Ell anava a veure el seu sogre i de passada consultava la llibreta de trànsit dels trens i, dels identificats com a transports militars de la Wehrmacht, n’anotava l’hora que passaven per una estació concreta i en facilitava la informació a la resistència.

L’any 1965 tornà a Catalunya i es reincorporà al FNC. Després del franquisme formà part de les candidatures de Nacionalistes d’Esquerra.

El maig de 1990, en una assemblea de militants per decidir el futur del FNC, en Robert Surroca i ell proposar en continuar l’experiència que s’havia iniciat amb la candidatura unitària de Catalunya Lliure a les eleccions Europees de 1989, i en els actes de la Diada i del Dia del Soldat Català posteriors. Aquesta línia es contraposava a dues altres: una representada pels militants de la primera fornada, com Malaret i Espriu, que van mostrar-se partidaris de congelar les sigles; i una altra, avalada sobretot per militants de comarques com Josep M. Casablancas, que perseguia dissoldre el partit i incorporar-se a Esquerra Republicana de Catalunya.

En Turró,  home vital i ple d’inquietuds, participà en un munt d’organitzacions i iniciatives de caire cultural i patriòtic com els Consells Populars de Cultura Catalana (CPCC) creats l’any 1977.

Arran de la seva tornada comença a interessar-se per les emissions de paper moneda català fetes durant la guerra, i es dedicà a la seva recerca i estudi a fons. Fruit d’aquest treball en són les publicacions dels catàleg-llibre “El paper moneda català 1936-1939”, “El paper moneda del País Valencià” i “El paper moneda català a la Franja de Ponent”. Tot hi rebre ofertes milionàries provinents de Madrid i dels Estats Units d’Amèrica, en va fer donació al Museu d’Història de Catalunya.

Va ser fundador de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’ Institut d’Estudis Catalans i, com a resultat dels seus treballs en aquest àmbit, va rebre diversos premis i reconeixements.