Aquesta setmana s’ha conegut l’atorgament del títol nobiliari de marquès a Antoni Tàpies, així com la baronia de Perpinyà a la vídua de Jaume Vicens Vives. Dues distincions atorgades a notables catalans -acceptades gustosament pels beneficiaris- fetes amb el propòsit de vertebrar el projecte nacional espanyol i la monàrquia que el representa.
Aquesta mena de gestos en res alteren la dominació estructural que l’ordre estatal exerceix en tots els terrenys sobre la comunitat nacional catalana. Tampoc suposa cap reconeixement de la catalanitat i la seva específica projecció cultural. És purament i simplement un acte d’assimilació a l’espanyolitat com ho va ser l’any passat la creació de la Fundació Príncep de Girona o la compra als fills d’Agustí Centelles de l’arxiu fotogràfic del seu pare. L’actitud dels guardonats és la pròpia del tarradellisme: l’adhesió al poder espanyol i els beneficis que comporta. Paral·lelament la direcció de TV(E)3 desisteix d’emetre un programa que qüestionava la monàrquia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comentari sobre Tàpies (l’artista, no el carrer de BCN):
En Tàpies: tot un personatge. Al costat de cada obra seva, ha d’haver-hi un totxo de paper imprès explicant als mortals el missatge de la mateixa.
Espero que el seu famós mitjó serveixi per cubrir-se la mà al rebre el títol atorgat per Sa Majestat.
Referent a Vicens Vives, sé que és el nom d’una editorial… no sabia que existis algú que s’anomenes així, i encara menys que fos casat! (Tinc un amic de Mèxic que es pensava que la ciutat de Barcelona la van bategar així en honor del FC Barcelona.)
He llegit una notícia dels fills d’en Centelles [http://www.protestantedigital.com/new/nowleernoticiacat.php?n=16003] que m’ha deixat estranyat: els testimonis de Jehova ténen el bon costum de citar les fonts de les il·lustracions utilitzades en les seves revistes i publicacions (ara algunes també en català)… per això m’ha estranyat. De qualsevol manera, les trobo molt interessants, les publicacions i les fotogràfies.
Del Tarradellas, bones les pizzes, i una mica fetes. En tot cas, va ésser un De Gaulle de ca nostra, que va fer país en el ram de la alimentació i dels geriatrics (als seus anuncis televisius sempre surten avis i iaies mengant-se fuets amb pa amb tomaquet. Ni colesterol ni res de semblant: tot salut!).
I què dir dels nostres monarques, i familia tota? Li demanare a Latifa aviam els de la Fundación Prinsipe de Girona on col·locaran el xiringuito amb els llibres de vell, pel Dia del Llibre (fa temps que no m’instrueixo degudament).
Atentament