En aqueixes condicions Mariano Rajoy es pot permetre collar encara més el Govern de la Generalitat, reduït a la inoperància forçosa, tot esperant la seva claudicació respecte de la convocatòria de la consulta prevista per l’any vinent. El president espanyol ni tan sols ha contestat la carta d’Artur Mas, mancada de valor jurídic, atès que la petició de l’autorització per convocar-la l’havia d’haver fet el Parlament abans del 30 de juny proppassat, com havien pactat CIU i ERC. L’incompliment d’aqueix tràmit és un signe de falta de consistència del projecte orientat a l’estat propi i una porta oberta a la política de la puta i la Ramoneta. El front contra-independentista que de fet integren UDC, PSC i ICV, tot i aparentar estar a favor del genèric dret de decidir, a la pràctica el que fan és esperar una oferta de recomposició autonòmica provinent del govern de l’Estat.
El moviment social en pro de la independència és una realitat emergent com es tornara a demostrar amb la cadena humana denominada via catalana i les rotllanes sectorials complementàries. Amb diversos graus de compromís, CDC, ERC i CUP donen suport a aqueix fenomen cívic que adopta uns plantejaments clarament independentistes sense equivalent entre els actors parlamentaris que teòricament haurien de ser-ne els capdavanters. Sóc dels que penso que l’absència de Solidaritat en la vida parlamentaria ha afeblit la connexió entre sobiranisme cívic i polític.
Malgrat les incerteses apuntades la realitat és que hi ha un procés de divergència, de confrontació ascendent, entre la involució del sistema institucional espanyol i la emergència d’una catalanitat social que necessita un estat propi per reprendre el camí de la prosperitat i la llibertat. Encara que l’any vinent no hi hagi ni consulta, ni declaració unilateral d’independència i el bloqueig imposat per l’ordre estatal sigui mes asfixiant no hi haurà retorn possible a l’estabilitat autonòmica dels anys del pujolisme. Els partits estatals tampoc ni s’ho plantegen, prefereixen la desestabilització social de Catalunya i l’enquistament d’un conflicte que aspiren a resoldre per vies repressives.
Si aqueix escenari arriba a produir-se els partits parlamentaris actuals no seran eines aptes per afrontar els reptes que un conflicte d’aqueixes característiques comportarà. Caldrà que l’actual moviment cívic assumeixi la responsabilitat d’organitzar-se de manera permanent i liderar les accions socio-polítiques que calguin per proclamar l’estat català, com per exemple una vaga general o actes de desobediència a l’ordre dominant.
Post Scriptum, 11 d’agost del 2013.
Les declaracions de Jordi Pujol al diari El Punt d’avui mateix encaixen amb l’anàlisi precedent i venint de qui va ser el principal promotor de l’encaix de la Catalunya autònoma a l’Espanya contemporània suposen una reflexió autocrítica que el dignifica i deixa retratats politicastres com Duran Lleida o Pere Navarro.
Post Scriptum, 3 de setembre del 2013.
Les declaracions de Carles Viver avisant que l’any vinent no hi haurà consulta perquè el govern espanyol ho impedirà són la crònica anunciada d’allò que s’esdevindrà. A un mes vista de l’Onze de Setembre, no hi ha full de ruta conegut per part del President Mas i les forces que li donen suport (CDC i ERC). El bloc parlamentari contra-independentista (UDC, PSC, ICV) oscil·la entre la bel·ligerància dels socialistes, al boicot a la via catalana de la gentola de Duran Lleida i l’escapisme de l’esquerra abstracta i banal representada pels ecosocialistes que només apoien la rotllana dels anticapitalistes nostrats al voltant de la Caixa.
La via catalana serà un èxit de la mobilització cívica nacional per la independència però no hi ha prou voluntat i capacitat política per donar els passos que calen des de les institucions. Entrarem després de la Diada en una fase de retrocés en els plantejaments reivindicatius i de degradació de la vida política promogut des de la partitocràcia subalterna a l’espera d’una entesa claudicant amb el poder espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!