Malgrat la forta pressió mediàtica en clau estatal per tal de presentar aqueixes eleccions com un joc a quatre bandes (PP, PSOE, Ciudadanos i Podemos) a Catalunya l’eix predominant és el que confronta independentistes i contra-independentistes, no pas dreta i esquerra. Per tant els resultats indicaran quines són les formacions que lideren aqueixos projectes nacionals en conflicte, i hores d’ara, en absència de la CUP i a l’espera d’un eventual pacte de govern, l’opció independentista té més possibilitats de liderar-la Democràcia i Llibertat que no pas ERC. Esquerra, presentant-se en solitari no representa una alternativa a CDC atès el perfil baix de la seva campanya i l’absència d’una dimensió de Països Catalans a la seva estratègia que podria atorgar-li un paper qualitatiu i d’avantguarda.
Del costat espanyolista la disputa està entre les dugues candidatures emergents: la del progressisme abstracte de la tercera via d’Ada Colau que suscita la complicitat de tot l’espectre del progressisme autòcton (des del tardocomunisme a l’anticapitalisme, passant pels esquerranistes benestants) que han trobat en Podemos el seu imprescindible referent per continuar el fals discurs del reformisme espanyol i Ciudadanos, que és el revitalitzador dels garants de l’ordre establert en substitució dels partits en fallida al nostre país que havien assumit fins ara aqueixa funció (PSC i PP).
El frec a frec entre ambdós blocs serà significatiu dels moviments nacionals en conflicte i de la recomposició de forces al si de cadascú. L’abstenció promoguda per la CUP no serà interpretada en cap cas com un acte de desconnexió d’Espanya i de suport a la independència.
Post Scriptum, 21 de desembre del 2015.
Vaig errar en la meva previsió pre-electoral, l’eix de conflicte Catalunya/Espanya no ha estat el predominant sinó el dreta/esquerra que prioritzen els progressistes nostrats per continuar la ficció de la reforma d’Espanya. Els dos milions de votants independentistes al 27-S s’han reduït en un quaranta per cent per l’abstenció i el vot a Podemos promogut per la CUP.
El procés sobiranista català no és nacionalment autocentrat, ni socialment interclassista, ni ideològicament plural. El fet que ERC hagi superat, de poc, Democràcia i Llibertat, no suposa el relleu en el lideratge de l’independentisme ni la seva articulació amb la resta dels territoris dels Països Catalans, ja que és Podemos qui ha teixit les complicitats amb les esquerres autòctones, (llevat de Les Illes, on la desunió entre els nacionalistes ha impedit que tinguin representació).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!