De la lectura de text del dictamen del Consejo de Estado se’n poden extreure diverses interpretacions, començant pel mateix encàrrec formulat pel govern Zapatero el juny de l’any passat.
Més enllà de les consideracions jurídiques que es poden deduir d’aquest informe emès pel màxim òrgan consultiu estatal, hi ha algunes lectures polítiques que cal afegir a les alertes aixecades des de Catalunya davant una eventual reforma legislativa que redueixi la representació de les minories nacionals basca, catalana i gallega a les Corts Generals.
La primera és que després de les eleccions espanyoles de l’any passat s’ha iniciat un nou cicle en la política estatal: el desplaçament del poder autonòmic de les forces nacionalistes perifèriques que el detenten exclusivament o cogovernen amb partits espanyols. El pacte entre UPN i PSOE a Navarra per barrar el pas a un canvi democràtic a base d’un acord de govern entre Nafarroa Bai i els socialistes, susceptible d’encaixar en la dinàmica nacional de tota Euskal Herria, va ser un precedent il·lustratiu d’aquesta nova etapa d’involució cap a un “estado fuerte”. L’imminent pacte a la comunitat autònoma basca entre PSOE i PP, i la culpabilització del BNG que promouen els socialistes gallecs després de la seva derrota electoral del 1 de març, van en la mateixa línia.
En segon lloc, la reforma del règim electoral no serà imminent, primer la duran a la pràctica PP i PSOE pactant temes d’estat sense comptar amb les minories nacionals al Congrès i al Senat. Així mateix, durant els mesos a venir s’incrementarà la presió de l’emergent UPD i d’una eventual IU (refundada en la línia anticapitalista que s’assaja a França) per obtenir un major reconeixement del seu paper dins el sistema estatal de representació. La proposta de llei segurament l’aprovarà el govern Zapatero l’últim any de mandat, havent-la pactat amb els populars.
En tercer lloc, fent prospectiva en clau catalana, la famosa socioconvergència no s’arribarà a concretar perquè els socialistes aplicaran a Catalunya la mateixa lògica unionista que a Euskal Herria i Galícia. Governaran sols, o amb aliats subalterns que en res alteren la dinàmica espanyolitzadora, o amb el suport extern i puntual dels populars en temes de governabilitat. Especular sobre les diverses hipòtesi de pactes de governabilitat entre partits d’obediència espanyola (com reitera cada dia el PSC que desvincula el finançament de tota repercussió estartègica) i partits nacionalistes (com CIU o ERC) serà d’ara endavant una excusa per esquivar el problema de fons: l’exclusió dels nacionalistes de les àrees de poder o influència tant a nivell estatal com autonòmic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!