L’Esquerra forta ?

Els prolegòmens de la Conferència Nacional d’Esquerra prevista pel proper dia 20 estan marcats per dues novetats significatives.

La primera, és que hem tingut resposta, a través de la premsa, a la pregunta “I l’esmena Carod 2014?”. Desconec a quines seccions locals s’ha votat, i amb quin resultat, però l’única concreció que afegeix a la proposta de consulta popular pel 2014 és que serà l’Onze de Setembre. Una aposta estratègica d’aquesta envergadura ha de venir acompanyada d’un argumentari creïble que millori substancialment la ponència inicial i, per ara, no és el cas. Les consideracions que un grup de militants reflectíem en el document “Esquerra, temps de transició“, i que varem lliurar en mà al secretari general, no semblen prosperar de moment.

El principi deliberatiu, teòricament característic dels republicans, brilla per la seva absència i no hi ha un procés dialèctic d’aproximació entre les tesis oficials i les alternatives.  En el seu lloc apareix impulsat des de la direcció del partit un manifest, inicialment signat per batlles, que propugna una Esquerra forta i demana unitat i responsabilitat a totes bandes en base a un contingut nuclear: l’oposició a renegociar el pacte del govern d’Entesa.  Crec que centrar en aquest punt el resultat de la conferència és desviar l’objectiu pel qual va ser convocada: dotar ERC d’una estratègia per exercir el dret d’autodeterminació. La renegociació d’un acord de govern és una carta a la que no podem renunciar d’entrada, sobretot quan tot el país està “Esperant al Tribunal Constitucional”. El PSC respondrà a la previsible sentència reductora de l’Estatut amb el simple acatament de la legalitat, ERC no pot fer el mateix ni com a partit ni com a integrant del Govern de la Generalitat. Algun o altre posicionament o pas endavant hem d’exigir als socis. Si no els forcem a això com podem aspirar a que s’avinguin a convocar un referèndum el 2014?

La pressió interna, (hom ha importat el model dels “capitans” socialistes), i mediàtica, (El Periódico també hi ajuda), no són el camí més adequat per assolir una Esquerra forta. La fortalesa només neix a partir de les conviccions lliurement assumides. Les desqualificacions banals a les tesis d’altri només denoten sectarisme i em sap greu dir-ho després d’haver llegit ahir a “Presència” l’article de Vidal Vidal “CIU: Carretero i Uriel”. Conec a l’escriptor arbequí des de l’època en que tots dos érem universitaris i militàvem al PSAN i no me’l veig defensant el “front d’esquerres” en contraposició al sobiranisme transversal (liberal-republicà-cupaire). Acusar els dissidents republicans de cripto-convergents és fer antipujolisme tardà. Això que ho facin els socialistes, que s’han repartit el poder amb ells durant molts anys, però no els independentistes. I menys justament ara, quan afloren símptones de canvi a CDC, mentre callem davant la renovada adhesió del PSC a la “España serena y unida” de Zapatero.     

Afegeix un comentari

Respon a mba4639 Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *