Rellegint Francesc Maspons: “La reivindicació jurídica de Catalunya”

L’amic i company Josep Maria Sabaté Vidal em va fer arribar aqueix article de l’eminent jurista Francesc Maspons i Anglasell publicat al número LX, corresponent  al 16 de març del 1918, a “La Revista”, quadern de publicació quinzenal. L’escrit que reprodueixo a continuació és un fragment del discurs que Maspons i Anglasell va llegir a la sessió inaugural de l’any 1917-1918 de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. L’autor exposa la interpretació que divulgarà al llarg de la seva dilatada trajectòria sobre l’esperit del Dret Públic català i la nostra tradició jurídica que considero encara plenament vàlida hores d’ara.

 

“Heus aquí, concretament a què s’estén la reivindicació jurídica de Catalunya: a que sigui reconeguda la substantivitat del nostre règim; a que sigui reconeguda la virtualitat dels orgues que li són necessaris per la seva evolució; a que lleis anomenades adjectives, estiguin inspirades en el seu esperit; a que els organismes pels quals s’ha de fer la seva aplicació siguin adequats a sa naturalesa.
Cal apressurar-se a fer constar que aquest reconeixement de substantivitat, que és precisament el fonamental, no ens interessa, sinó en quant l’Estat deriva de la seva negació conseqüències que desvirtuen les seves aplicacions pràctiques.
Com la realitat, el sistema de Dret és en si mateix, amb independència completa de que una acció governamental li faci acatament, o s’empenyi en desconèixer-lo; siguin les que siguin les eventualitats per les que en el futur passi Catalunya, el nostre Dret tindrà substantivitat pròpia i completa mentre existeixi l’esperit català; perquè els catalans, vivim, pensem i actuem, segons la nostra manera d’ésser; i ens hi movem, amb relació a tot ordre i matís de vida, i no hi ha possibilitat de que essent la causa eficient la mateixa essència catalana, no ho sigui l’efecte, en una actuació que és eminentment espiritual.
La reivindicació, no pot ésser necessària més que en ço que li és extrínsec, és a dir, en el reconeixement que n’hagin de fer els que no és just ni possible que la desconeguin; i situats en aquest terreny, és tant de raó natural, i indispensable el plantejar-la amb relació a l’Estat, que no podem girar la vista vers cap indret que els fets flagrants no la facin d’evident necessitat.
Ben gràfic és l’exemple de la història de la nostra actuació com a codificadors; han passat prop de divuit anys des que el que tan enamorat de la seva terra, Don Manuel Duran i Bas, aprofitava el seu pas pel ministeri per a concedir-nos la facultat de formular el projecte de compilació del Dret català; i durant el temps que ha transcorregut des d’aquell dia, amb tot i haver portat a l’obra les seves energies, els seus coneixements i els seus entusiasmes, homes que els tenim ben públicament i indiscutiblement reconeguts, i amb tot i veure’s fins gràficament el fruit dels treballs llurs en diversos volums, dels quals és inqüestionable que com més els dies passin més se’n reconeixeran els mèrits, el fet és que l’obra no s’ha dut a terme.
La raó de la ineficàcia no pot ser més clara: és que a la Comissió redactora se li ha exigit que la fonamentés en la negació d’aquesta substantivitat: per això a l’anar compilant amb la major cura aquestes oficialment adjectivitats de l’únic Dret que com a substantiu reconeix l’Estat -com qui ordena ossos d’un cos que fou viu en altre temps i avui és sense esperit- la seva vitalitat els ha anat esclatant potent i vigorosa entre les mans, i ha fet impossible l’ordenació; com ho ha de resultar sempre la feina de l’operador que havent de treballar sobre un cos mort, ho fa sobre un de viu; cada contacte produirà una convulsió, un nou desordre, mai un avenç.
I no cregueu que aquest  germen d’esterilitat mini solament les nostres actuacions amb relació concreta al Dret civil; que tan catalans som, i amb el nostre esperit i modalitat pròpia actuem, al constituir una enfiteusi o a l’organitzar la família, com a l’ésser comerciants, o industrials, resoldre un conflicte social, o muntar una màquina administrativa.
Cert és que el Dret civil, per ésser el que pot anomenar-se el Dret constituent en l’ordre privat, les desarticulacions i manca de llibertat hi són més doloroses; més ens hem d’adonar, de que la deseducació a què ens ha portat l’ambient acatalà en què estem vivint fa dues centúries, ha estat prou fort per a desdibuixar-nos la noció del nostre règim jurídic, que en cap manera podem admetre que quedi concretat a les especialitzacions del Dret civil, sinó que té la mateixa integritat i extensió de la vida catalana.
El món corre cada més acceleradament vers l’ideal d’aconseguir la simplificació dels règims jurídics, pel camí de la coincidència de lleis; però fixeu-vos en que fins en aquelles especialitats en què més s’hi ha arribat, la manera de viure, i d’apropiar-se, cada poble, aquesta llei coincident, o sigui la modalitat nacional de la seva actuació, té, si no major, tanta transcendència efectiva, com la de la llei mateixa; els usos i costums de la plaça, i els d’un port, enfront de les lleis de navegació i comerç, en són un exemple gràfic.
El problema, doncs, sobrepassa l’errat concepte de la circumscripció a les institucions constitutives de la família i de la propietat patrimonial; i no solament s’estén a les branques dels Drets substantius, la descentrada regulació dels quals pot lligar intolerablement la nostra activitat, sinó, demés, a aquestes altres que són qualificades d’adjectives, perquè tenen per finalitat regular les seves aplicacions reals.
Si de cop i volta, així com un fet polític trasbalsà el nostre règim, un altre similar ens retornés plenament a les hegemonies antigues, amb tot i el canvi no hauríem resolt la qüestió, mentre corréssim el perill o toquéssin la realitat de que a l’anar a aplicar pràcticament aquestes normes genuïnament catalanes, les lleis adjectives desvirtuessin llur eficàcia. La conclusió és massa de raó natural per a que valgui la pena d’entretenir-se en reforçar-la adduint raonaments i cites.
Ja Geny, en el seu mètode d’interpretació i fons al Dret privat, no sapigué entrar en matèria sense encapçalar la seva introducció historiant el fracàs dels mètodes doctrinaris de confecció de les lleis, que desarticulaven la realitat, classificant en categories apriorístiques ço que són modalitats especials d’una mateixa substancia (1); i la vigília de la guerra, Cossentini publicava la seva “Réforme de la Législation Civile”, sentant el principi de que un sistema jurídic no pot correspondre a les funcions que li són degudes, si no respecta la seva unitat amb relació a totes les necessitats de la vida que regula (2).
Per sobre de totes les cites i arguments que podrien anar-se destrenant, hi ha l’exemple gràfic de l’actuació del propi govern espanyol; fins ara entossudit refractari a reconèixer aquests principis. La llei d’accidents del treball de 1900, la de conciliació i arbitratge, la de vagues, la de Tribunals industrials, són en bona part lleis de procediment comú; l’especial naturalesa de la matèria regulada li ha imposat la diversificació, que amb molt major motiu mereix ésser respectada, si té raó d’ésser l’existència d’un esperit jurídic divers del que inspira la llei general.
Tan lògica és la conseqüència, que és impossible iniciar-se en l’estudi del problema, sense que salti a la vista que les adjectivitats no poden sostenir-se més que dintre dels principis que constitueixen l’essència de lo substantiu de la qual ho són; per això son adjectivitat; si es basen, o inspiren llur funcionament en altres, siguin lleis, siguin direccions, siguin organismes, no són ja adjectivitats, són traves, són dissolvents, són màquines destructores de la mateix a què haurien de servir.
En el nostre cas, la contradicció és fonamental: quan Tomàs Mieres exposà el concepte català de justícia, el dibuixà gràficament dient amb tota cruesa, que en cas de necessitat o manifesta utilitat, és lícit faltar a la llei vella i estatuir-ne una de nova amb l’actuació (3); i Lluís de Peguera -i cal remarcar que ho deia essent Magistrat primari del nostre més alt tribunal-que per molt perfecte que sigui la llei, pot resultar que en algun cas concret la seva aplicació ocasioni una injustícia, i llavors no es pot procedir a aplicar-la perquè “esset uniquum”, fóra una iniquitat (4).
Els dos textos, típics entre els diversos que podrien citar-se, enfront del concepte que  ha estat inspirador de la legislació castellana, de la justícia intangible i absoluta, que, com diu el Rei Savi, “Face Emperador o Rey sobre las gentes de su señorito e otro ninguao” (5), hi aixequen el de la justícia feta equitat, per la conjunció del principi absolut amb les sempre contingents circumstàncies del cas que es judica; i és evident, que si les lleis de procediment, i l’esperit dels tribunals, i el criteri dels registres, i tota la màquina d’aplicació de la legalitat, responen al primer, han de fet impossible el segon. L’esperit de la llei substantiva, corre greu perill d’ésser desvirtuat al fer-se viva.
L’adaptació de les lleis adjectives, de l’organització judicial, de la notarial, i dels organismes tècnics adscrits a elles, són tan essencials per a l’ordenança i normal aplicació d’un règim; com el mateix reconeixement de substantivitat. Tal reconeixement, si no té aquesta complementació, no passa d’ésser un teorisme sense força ni transcendència real.”

Notes

(1) “Metodo de interpretación y fuentes en Derecho privado positivo”, Francisco Geny, Madrid, Hijos de Reus, Editores, 1902, introducció, pàgina 2.
(2) “La Réforme de la Législation Civile”, Francesco Conssentini, París, Pichon et Durand-Auzias, 1913.
(3) “Apparatus super Constitutionibus curiarum Generalium Cathalisme”, Thommam Mierem, Barcinonae Typis, Sebastiani Comellas, Anno MDCXXX, Pars secunda, collatio sexta, cap. I, nº 11.
(4) “Decisione …”, Loudovico a Peguera, Barcinonar, Typographia Iacobi a Cendrat, 1605, Cap, 51, proem.
(5) Prima Partida; Lley XII.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *